Dossier Film (INCLUIDO EN SO BRITISH!)
- Aknin, Laurent. The queen: la reine, le ministre et la princesse morte. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 555 (oct. 2006), pàg. 9-11.
- Brooke, Michael. The Queen. “Sight & Sound”, vol. 16, núm. 11 (Nov. 2006), pàg. 74.
- Burdeau, Emmanuel. Frears dans l'interrègne. “Cahiers du Cinéma”, núm. 616 (0ct. 2006), pàg. 33-34.
- Faúndez, Álex. La Reina: orgullo de Gran Bretaña. “Imágenes de actualidad”, núm. 263 (nov. 2006), pàg. 74-75.
- Flitterman-Lewis, Sandy. The Queen. “Cineaste”, vol. 32, núm. 2 (Spring 2007), pàg. 50-52.
- Fuller, Graham. Royal pains. “Film Comment”, vol. 42, núm. 5 (Sept.-Oct. 2006), pàg. 15.
- Gottardi, Michele. The Queen - La regina. “Segnocinema”, vol. 26, núm. 142 (nov.-dic. 2006), pàg. 42-43.
- Kemp, Philip. Royal blues. “Sight & Sound”, vol. 16, núm. 10 (Oct. 2006), pàg. 28-30.
- Lerman, Gabriel. Stephen Frears. “Dirigido por”, núm. 361 (nov. 2006), pàg. 38-41.
- Masson, Alain ; Ciment, Michel ; O'Neill, Eithne. La reine. “Positif”, núm. 539 (janv. 2006), pàg. 14-23.
- La Reina (The Queen)(DVD). Barcelona : DeAPlaneta: SAV, DL 2007.
- La Reina. En Hernández Ruiz, Javier. Stephen Frears: el cronista camaleónico. València: Ediciones de la Filmoteca (Institut Valencià de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay), 2008. Pàg. 113-124.
- Rodríguez, Hilario J. Historias reales. “Dirigido por”, núm. 361(nov. 2006), pàg. 36-37.
- Ruiz de Villalobos. The Queen: reina y mujer. “Imágenes de actualidad”, núm. 264 (dic. 2006), pàg. 111.
- Tournès, Andrée. The Queen. “Jeune Cinéma”, núm. 305 (oct. 2006), pàg. 56-57.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
El film de Frears no es posiciona en cap moment davant dels fets o les diferents postures, tot i que el seu ús de material d’arxiu sigui prou eloqüent, deixant clara la pressió que provocaren els diaris sensacionalistes i les cadenes de televisió no estatals. Com mostra el film, va ser lògic que alguns mitjans de comunicació es posessin del bàndol de qui ells mateixos s’havien encarregat de crear (i a qui, segons algunes versions, ben van poder destruir, perquè al cap i a la fi el cotxe de Diana s’estavellà mentre fugia de la persecució d’uns paparazzi). A The Queen, fins i tot Isabel II arriba a reconèixer que “a l’actualitat la gent ja només vol glamour i llàgrimes, grans actors i grans interpretacions”. Si feia anys les masses es congregaven al voltant de The Mall per veure passar la família reial o per seguir algun dels enllaços matrimonials, les coses a finals dels noranta havien canviat de forma radical i la gent, després d’incomptables escàndols entre els membres de la reialesa, preferia dedicar la seva atenció a estrelles de cinema com ara Tom Hanks o Tom Cruise o a bandes musicals o cantants, com Elton John, un dels millors amics de l’ex princesa de Gales. En realitat quedaven molt poques persones que recolzessin a la monarca o a qualsevol dels seus hereus. Al film, es contrasta l’actitud que tenen Tony i Cherie Blair respecta a la reina, per posar de manifest com l’esposa de líder laborista sent menys simpatia cap a ella que el seu marit, llur càrrec l’obliga a ser lleial amb la institució monàrquica, per molt que aquesta cada cop sembli estar més d’esquenes als temps que corren i al poble britànic.
The Queen és un magnífic estudi sobre els conceptes com la lleialtat i la tradició, Història i present, xafardejos i realitat...Però pel damunt de tot és una brillantíssima peça de cambra sobre la reina Isabel II, a qui se la veu aïllada i incompresa, tant al castell de Balmoral, a on es retira a l’assabentar-se de la mort de Diana, com a casa seva, al Palau de Buckingham, on porta una estranya vida matrimonial amb el seu espòs (James Cromwell) i a on gairebé manté interacció amb el servei. La seva existència no s’assembla a la de ningú. Vet aquí que l’entenguem quan ella mateixa li diu al pintor que està fent un retrat seu com enveja la seva capacitat per votar a les eleccions “perquè ser parcial és quelcom molt semblant a ser feliç”. Segons la pròpia reina, l’ofici de monarca pot ser de tot excepte graciós, per les difícils obligacions que implica. Ja des del principi, el film arrenca amb una cita d’Enric IV de William Shakespeare, on es fa al•lusió a “com n’està d’incòmode el cap que sosté la corona”.
Stephen Frears i el guionista Peter Morgan no intenten entendre la reina Isabel II, tot i que el fet de que a aquestes alçades es remuntin a un esdeveniment que va tenir lloc fa gairebé deu anys, quan Tony Blair acabava de guanyar les seves primeres eleccions generals, potser els serveixi per deixar-nos clares les similituds que hi ha entre les decisions que va prendre la monarca britànica al 1997 i les que el líder laborista ha pres des d’aleshores, que ara l’obliguen a abandonar el seu càrrec amb un dels índexs d’impopularitat més alts i amb part del seu propi partit en contra d’ell.
Les decisions que un ha de prendre quan és a un càrrec de responsabilitat no sempre resulten senzilles i molt menys comprensibles pels ciutadans. Quan a Tony Blair li suggereixen al film que potser la reina estigui fent silenci després de la mort de Diana perquè creu que aquestes són les ordres de Déu, el líder laborista demana que deixi les ordres de Déu de banda; tanmateix, ell mateix ha utilitzat raons bizantines per recolzar al president nord-americà George W. Bush a les seves guerres contra Afganistan i Irak.
Rodríguez, Hilario J. Historias reales. “Dirigido por”, núm. 361(nov. 2006), pàg. 36-37.