Dossier Film (INCLUIDO EN La Modernitat narrativa)
L'Eclisse
Fitxa tècnica
La crítica diu
És ben cert que a la pel.lícula no apareix cap eclipsi solar, ni tampoc lunar. El mateix Antonioni comentà al respecte com el rodatge d’un eclipsi solar a Florència va ser l’únic detonant que va fer sorgir en ell la idea d’on va néixer L’Eclisse: Durant un eclipsi probablement s’aturen fins i tot els sentiments. Tanmateix, la llum del fanal s’amaga, al final de L’Eclisse, com si es tractés d’un veritable eclipsi lunar o solar, fenomen que té lloc quan un astre s’interposa en la visual a un altre amagant-lo parcial o totalment. Adquireix aquest un final metafòric o simbòlic.
Sobre el pla d’obertura del film, hem d’assenyalar com una panoràmica iniciada per la càmera cap a la dreta de l’enquadrament, fa possible que, moments després, es desvetlli el rostre del personatge a qui pertany el braç. Es tracta de Riccardo, company sentimental, encara, de Vittoria, la protagonista del film. Si observem detingudament el pla ens crida l’atenció en ell quatre elements, tots ells relacionats entre si. A mode de jeroglífic egipci el film proposa un enigma visual que es resoldrà moments després. Tanmateix tot el que representa aquesta primera escena queda ja plasmat a través dels elements que es donen cita en aquest pla, com veurem a continuació.
En primer terme de la composició, dividint en dues meitats simètriques l’enquadrament, apareix una piràmide, símbol de l’eternitat; en segon terme es troba Riccardo, immòbil i amb la mirada dirigida cap a fora de camp –camp i fora de camp queden així connectats-, i a la tercera capa en profunditat apareixen altres dos elements claus que es relacionen alhora entre si, el ventilador, que amb l seu moviment cíclic constant introdueix la idea del temps, i la llum, que emana del llum de peu que apareix al seu costat.
És la relació entre el temps, representat pel ventilador, i la llum representada pel llum, la que introdueix el concepte de relativitat a la imatge. Res és etern ni absolut, tot és relatiu i canviant, també la relació que fins aleshores han mantingut Riccardo i Vittoria, a punt d’ensorrar-se definitivament. Així ho denota el gest angoixat de Riccardo, qui desvia la mirada a l’espai off.
L’escena continua amb un pla on, per primer cop, apareix Vittoria, la protagonista femenina. Però en lloc de mostrar el seu rostre, el pla ofereix una visió d’una dona d’esquenes a l’espectador. Amb un teló de fons, per cert, especialment plegat, sobre el que es retalla la imatge de Vittoria, apareixen unes cortines que, es diria, són a punt de ser descorregudes. Però no serà així –la multitud de plecs denoten l’opacitat de l’espai i la impassibilitat, encara, d’obrir aquest a l’exterior-, doncs la protagonista realitza un gir mitjançant el qual mostra, finalment, el seu rostre. S’ha produït un escurçament de l’escala que subratlla la importància del mateix en aquests temps. Doncs sobre el rostre d’ella, no només es reflexa el tedi i avorriment d’una nit sencera de discussió amb Riccardo en relació a una situació sense sortida, sinó que, a més, es fa present el temps.
Melendo, Ana. Antonioni: un compromiso ético y estético. [Sevilla]: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura, DL 2010.
Bibliografia
- Affron, Mirella Jona. Text and memory in Eclipse. “Literature/Film Quarterly”, vol. 9, núm. 3 (1981), pàg. 139-151.
- Antonioni, Michelangelo. La Noche ; El Eclipse ; El Desierto rojo. Madrid: Alianza, 1970.
- Antonioni, Michelangelo. Ecrits: 1936-1985. [Rome]: Cinecittà International, 1991.
- Antonioni, Michelangelo. Para mí, hacer una película es vivir. Barcelona [etc.]: Paidós, cop. 2002.
- Aristarco, Guido; Bruno, Edoardo; Lockerbie, Ian. L’Eclisse (L’Éclipse). En Michelangelo Antonioni: l'homme et l'objet. Michel Estève (ed.). Paris: Lettres Modernes, 1964. Pàg. 66-91.
- Chion, Michel. Toute une époque: le temps de L'Éclipse. “Positif”, núm. 569-570 (juil.-août 2008), pàg. 44-46.
- Dall’Avventura all’Eclisse: la “svolta” musicale nel cinema di Antonioni. En Calabretto, Roberto. Antonioni e la musica. Venezia: Marsilio, 2012. Pàg. 105-136.
- Droin, Nicolas. L'Eclipse / Théorème. “Jeune Cinéma”, núm. 333-334 (automne 2010), pàg. 82-85.
- Eclipse. En Arrowsmith, William. Antonioni: the poet of images. New York ; Oxford: Oxford University Press, 1995. Pàg. 66-84.
- El Eclipse (L’Eclisse)(DVD). [Barcelona]: Manga Films, DL 2004.
- L'Éclipse. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 419 (févr. 1993), pàg. 1-115.
- El Eclipse. En Barroso, Miguel Ángel M.A. Antonioni: técnicamente dolce. Madrid: Jaguar, cop. 2006. Pàg. 160-177.
- El Eclipse. En Melendo, Ana. Antonioni: un compromiso ético y estético. [Sevilla]: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura, DL 2010. Pàg. 275-321.
- L’Eclipse. En Tailleur, Roger.; Thirard, Paul-Louis. Antonioni. Paris: Éditions Universitaires, 1963. Pàg. 161-178.
- L’Eclisse. En Cameron, Ian ; Wood, Robin. Antonioni. New York: Praeger, 1971. Pàg. 93-105.
- L’Eclisse. En Tassone, Aldo. Los Films de Michelangelo Antonioni: un poeta de la visión. A Coruña: Fluir, DL 2006. Pàg. 132-140.
- Esposito, J. Antonioni and Benjamin: dialectical imagery in Eclipse. “Film Criticism”, vol. 9, núm. 1(Fall 1984), pàg. 25-37.
- González Requena, Jesús. La Mujer y su deseo. En Michelangelo Antonioni y las montañas encantadas: la intuición del hielo. Madrid: Maia, cop. 2010. Pàg. 153.178.
- Losilla, Carlos. El Eclipse, Michelangelo Antonioni. “Dirigido por”, núm. 342 (feb. 2005), pàg. 66-67.
- Masoni, Tullio. Il silenzio dell'uomo: Antonioni e Bergman 1960-1963, le trilogie. “Cineforum”, vol. 49, núm. 482 (mar. 2009), pàg. 64-69.
- Masson, Alain. Un frémissement universel: L'Avventura, La Nuit, L'Éclipse. “Positif”, núm. 569-570 (juil.-août 2008), pàg. 40-43.
- Maunier, Françoise. Antonioni ou La disparition 'techniquement douce'. “Vertigo”, núm. 11-12 (hiver 1994), pàg. 18-27
- McKahan, Jason Grant ; Tomasulo, Frank P. "Sick eros": the sexual politics of Antonioni's trilogy. “Projections: The Journal for Movies and Mind”, vol. 3, núm. 1 (Summer 2009), pàg. 1-23.
- Molder, María Filomena. El Poder de lo anónimo. En Michelangelo Antonioni y las montañas encantadas: la intuición del hielo. Madrid: Maia, cop. 2010. Pàg. 139-152.
- Sharrett, Christopher. L'eclisse. “Cineaste”, vol. 30, núm. 3 (Summer 2005), pàg. 69-70.
- Silencios y gritos: L’Eclisse. En Font, Domènec. Michelangelo Antonioni. Madrid: Cátedra, 2003. Pàg. 155-164.
- Tarnowski, J.-F. Identification d'une oeuvre: Antonioni et la modernité... “Positif”, núm. 263 (janv. 1983), pàg. 44-54.
- Yoshida, Kijû. Peur de l'espace. “Positif”, núm. 569-570 (juil.-août 2008), pàg. 70-72.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
L'eclisse és l’última de les pel.lícules de la justament reconeguda trilogia dels sentiments que Michelangelo Antonioni va escriure i dirigir a principis de la dècada dels seixantes, precedida de L'avventura (1960) i La notte (1961), totes tres amb l'actriu Monica Vitti. Es tracta d'una trilogia més que "dels sentiments" de la seva absència o, si més no, de la impossibilitat d'expressar-los i, en conseqüència, d'una frustració carregada de desesperança i també de resignació. Més que històries d'amor, són exploracions de la consciència d'una burgesia benestant que viu la vida sense comprendre-la i sense sentir-la, temes ja presents en el primer llargmetratge d'Antonioni, Cronaca di un amore (1950), però que aquí es troben renovats i expressats amb una contundència i, fins i tot, una radicalitat, extraordinàries.
Amb aquests plantejaments, Antonioni contribueix a l'esclat de la modernitat cinematogràfica que el permet allunyar-se ja definitivament del neorealisme per mostrar la buidor i el tedi de la vida burgesa amb recursos audiovisuals característics de la cultura i l'art contemporanis, com ara enquadraments fora de lloc, i particularment als minuts finals, un cop s’acomiaden els amants, llarguíssims plans que no segueixen l'acció i un ús radical del fora de camp, que no deixa en camp més que espais buits i temps morts. Ara en diríem el cinema del no-lloc, d'un espai i d'uns personatges qualsevols que poden ser qualsevol cosa o, precisament, no res.
Lluís Anyó (Universitat Ramon Llull)