À bout de souffle

No costaria gens afirmar que À bout de souffle és l’obra quintaessencial de la Nouvelle Vague. Si no fos al menys per dues raons. La primera, que la Nouvelle Vague és, ara ho sabem clarament, un conjunt complex d’obres i cineastes ben diferents i de desigual valor. La segona, i més important, perquè el film de Godard s’ubica en un espai que no comparteix amb cap de les altres pel·lícules del moviment que li són coetànies. No només per les seves opcions radicals a l’hora de plantejar-se la realització (l’ús de les càmeres lleugeres de reportatge per filmar, el que permet que siguin dutes a mà o en artilugis fabricats ad hoc sense que això vulgui dir que es prescindeixi de produir alambinats moviments de càmera; la renúncia gairebé absoluta a la il·luminació convencional; l’elecció del format 1,33 ja aleshores gairebé definitivament arraconat en el cinema de tots els dies; l’ús dels decorats naturals) acompanyades del menyspreu notori cap a certes normes aparentment sacrosantes (la pel·lícula no té títols de crèdit; l’espectador serà interpel·lat pel protagonista amb el més gran dels desvergonyiments).

També per la seva capacitat d’unir una elaboració exquisidament clàssica (el film presenta una estructura en “tres moviments” evident) amb la posada en qüestió d’aquest mateix classicisme: el moviment central de la pel·lícula està composat per una única i elaborada escena de trenta minuts de durada, mentre que els dos moviments exteriors, més ràpids que el central com passa en tantes composicions musicals (de fet, les formes musicals són sempre al darrere de les estructures dels films de Godard, films fortament “composats”), són escandits cadascun en tres parts mitjançant l’ús del fos a negre.

Però no hi ha cap mena de dubte que serà al terreny del muntatge on la influència de l’actitud godardiana es revelarà transcendental. De la seva extremada llibertat donen fe: els talls que es fan a vegades a l’interior d’un mateix pla destruint la sensació de continuïtat; la voluntat de fer visible l’articulació entre plans, deixant veure les “costures” de la filmació i la unió dels materials fílmics, al posar en qüestió la mateixa noció de raccord tan cara al cinema de tots els dies; la juxtaposició de plans brevíssims amb uns altres de longitud desmesurada; una gestió de l’enquadrament que no respecta les normes de la “imatge bella” sinó que ho recolza tot en l’expressivitat que es busca; la impugnació de la figura canònica del pla-contraplà, ben evident en l’escena on Michel i Patricia viatgen en un cotxe descapotable i de la que Godard ha amputat tots els plans de Belmondo per muntar, en una continuïtat emfatitzada pel fet de que la banda sonora no es veu alterada per això, només els contraplans del clatell de Jean Seberg. L’exemple anterior ens porta a una relació imatge-so que per Godard mai serà (tot i que de mica en mica el seu cinema s’anirà construint sobre l’ús del so directe, el que no és el cas de À bout de souffle, post sincronitzat per raons econòmiques) la d’una mera superposició naturalista de tots dos territoris.

D’aquesta manera, l’home que feia set anys havia publicat a Cahiers du cinéma la seva Defensa i il·lustració del desglossament clàssic , el dinamitava en un gest irrepetible i, per tant, definitiu. a partir d’aquest moment el cinema anava a deixar de ser innocent per viure permanentment enfrontat amb la seva pròpia materialitat. Podríem dir que és amb l’aparició d’À bout de souffle quan es produeix un autèntic canvi de règim cinematogràfic. Tot seguint les idees de Serge Daney (però modificant els seus exemples i els tempos que proposa) cal sostenir que estaríem passant d’un cinema on la imatge es concep com una finestra que s’obre a un món que es fa veure mitjançant ella, a una imatge que se sap una mera imatge i on la realitat no és allò que la precedeix i fonamenta sinó allò que la prolonga i es construït per ella, allò que és designat, creat per la mateixa materialitat de la imatge. El propi Godard trobaria, anys més tard, la fórmula per dir-ho, en plena efervescència revolucionària política i creativa, amb inusitada claredat: no és una imatge justa, és justament una imatge.

Nouvelle vague: una revolución tranquila: ciclo de cine. Vicente Ponce (ed.). València: Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, DL 2006.

- À bout de souffle. En Bergala, Alain. Godard au travail: les années 60. Paris: Cahiers du cinéma, cop. 2006. Pàg. 15-58.

- Al final de la escapada (À bout de souffle)(DVD). Madrid: Diario El País, DL 2008.

- Andrew, Dudley. Au début du souffle: le culte et la culture d'A bout de souffle. “Revue Belge du Cinéma”, núm. 22-23 (1988), pàg. 10-21.

- Bernal, Jordi. Al final de la escapada, Jean-Luc Godard. “Dirigido por”, núm. 341 (enero 2005), pàg. 60-61.

- Bertetto, Paolo. La Libertà e il nulla. En L'Interpretazione dei film: dieci capolavori della storia del cinema. Paolo Bertetto (ed.). Venezia: Marsilio, 2003. Pàg. 185-211.

- Chessa, Jacopo. Jean-Luc Godard: Fino all'ultimo respiro. Torino: Lindau, 2007.

- Daudelin, Robert. À bout de souffle, 50 ans déjà... “24 Images”, núm. 148 (sept. 2010), pàg. 40-41.

- Dubois, Philippe. Jean-Luc Godard. Les films. “Revue Belge du Cinéma   Go To Journal”, núm. 16 (été 1986), pàg. 1-111.

- Durgnat, Raymond. À bout de souffle (Breathless). “Monthly Film Bulletin”, vol. 55, núm. 655 (Aug. 1988), pàg. 245-247.

- Fargier, Jean-Paul. Comme à la radio: la mise en son chez Godard. “Vertigo”, núm. 27 (mars 2005), pàg. 27-30.

- Godard, Jean-Luc. À bout de souffle ; Vivre sa vie ; Une femme mariée ; Deux ou trois choses que je sais d'elle ; La Chinoise. Madrid: Alianza, 1973.

- Godard, Jean-Luc. À bout de souffle. [s.l.]: Ballard, [1974?].

- Godard, Jean-Luc. Sin aliento. Mexico: Era, 1974.

- Gómez Tarín, Francisco Javier. Al final de la escapada: Jean-Luc Godard 1959. Valencia: Nau llibres ; Barcelona: Octaedro, DL 2006.

- Jean-Luc Godard par Jean-Luc Godard. Alain Bergala (ed.). Paris: Cahiers du cinéma, 1998.

- Klecker, Cornelia. Chronology, causality . . . confusion: when avant-garde goes classic. “Journal of Film and Video”, vol. 63, núm. 2 (Summer 2011), pàg. 11-27.

- Lack, Roland-François. À bout de souffle: the film of the book. “Literature/Film Quarterly”, vol. 32, núm. 3 (2004), pàg. 207-212.

- Lopate, Phillip. Breathless. En Writers at the movies: twenty-six contemporary authors celebrate, twenty-six memorable movies. Jim Shepard (ed.). London ; New York: Marion Boyars, 2003. Pàg. 160-165.

- Marie, Michel. 'A bout de souffle': une tragédie du langage et de la communication impossible. “CinémAction”, núm. 52 (juil. 1989), pàg. 53-63.

- Marie, Michel. La Nouvelle vague et son film manifeste  bout de souffle. Paris: Armand Colin, cop. 2012.

- Mary, Philippe. Cinematic microcosm and cultural cosmologies: elements of a sociology of the New wave. “Cinema Journal”, vol. 49, núm. 4 (Summer 2010), pàg. 159-166.

- Moullet, Luc. Jean-Luc Godard. "Cahiers du cinéma", núm. 106 (avr. 1960), pàg. 25-36.

- Müller, Jürgen E. Pragmatique historique du film: Nouvelle Vague et conception de l'auteur. La réception d'À bout de souffle aux Pays-Bas. “Cinémas”, vol. 2, núm. 2-3 (printemps 1992), pàg. 56-87.

- O'Brien, Geoffrey. An ideal for living. “Film Comment”, vol. 46, núm. 3 (May-Jun 2010), pàg. 28-33.

- Quintana, Àngel. À bout de souffle. “Dirigido por”, núm. 324 (jun. 2003), pàg. 70-73.

- Solal, Martial. À bout de souffle (CD). Paris: Hortensia, p 1992.

- Téllez, J.L. La nuca de Jean Seberg. “Contracampo”, núm. 35 (primavera 1984), pàg. 90-93.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema