Kind Hearts and Coronets

Kind Hearts and Coronets és, sense cap mena de dubte, la més coneguda de les pel·lícules de Robert Hamer, un realitzador de trajectòria professional més aviat breu, tretze llargmetratges, dels quals només s’han estrenat entre nosaltres, a banda de Kind Hearts and Coronets i un capítol de Dead of night (1946), totes dues per l’estudi Ealing, altres tres alienes a la productora, i totes protagonitzades per Alec Guiness: Father Brown (1954) -una lliure adaptació del personatge del pare Brown, la cèlebre creació detectivesca de G.K. Chesterton-, la comèdia A Paris with love (1955) i el thriller The Scapegoat (1959), basant-se en una novel·la de Daphne du Maurier.

És precisament el brillant número de transformisme d’Alec Guiness, qui a Kind Hearts and Coronets fa els vuit membres de l’adinerada família D’Ayscone, set homes i una dona, que Louis D’Ayscone (Denis Price) haurà d’eliminar per convertir-se en l’únic hereu del ducat, el que més es recorda d’aquesta comèdia d’humor negre basada en una novel·la de Roy Horniman. Una comèdia on, com fins a cert punt succeeix a The Man in the White Suit (1951) i The Ladykillers (1955) ambdues d’Alexander Mackendrick, allò que més crida l’atenció és l’aparent discordança entre el tremendisme d’allò que s’explica (la història d’un arribista que, per venjança i a sang freda, elimina a tots aquells que s’interposen al seu camí al més alt de la seva escala social) i la lleugeresa de com ho explica, tot i que Hamer no imprimeix el to ambigu, ambivalent, de Mackendrick. Tot el contrari, a Kind Hearts and Coronets hi ha un to fred, distant, amb un abundant ús de la veu en off del protagonista, un esplèndid Dennis Price, que precisament crea aquest distanciament, que diríem que és concordant amb la idiosincràsia del protagonista.

Louis D’Ayscone és un dels personatges més terribles que un pugui imaginar-se: un vividor que, la nit abans de ser ajusticiat, escriu al seu diari amb la finalitat de deixar constància (i no per penediment, sinó per pura vanitat personal) de quines han estat les circumstàncies que l’han conduit a ser condemnat a mort: aquell mateix diari que, en una revinclada genial de la resolució, serà el futur causant de la seva condemna, després de lliurar-se’n pels pèls de morir a la forca, a l’oblidar-se a la cel·la. Mitjançant un llarg flashback que ocupa gairebé tot el metratge, assistim a la visualització de les memòries de Louis, que comencen explicant-nos com va arribar al món, fill d’una D’Ayscone que va voler casar-se amb un cantant italià, i de quina manera va concebre un ràpid pla per anar assassinant metòdicament als membres de la família que el precedien a línia de successió al ducat.

Kind Hearts and Coronets és una de les pel·lícules que millor han utilitzat el gairebé sempre impopular recus narratiu de la veu en off, la qual no es limita a subratllar les accions del seu repugnant protagonista, sinó que les acompanya i alhora les matisa: allò que per l’espectador són crims ferotges sense cap pal·liatiu, per a la diabòlica però serena ment de Louis són tràmits, nosa molesta però necessària que ha de complimentar per aconseguir els seus propòsits. D’aquesta manera el relat i una autoreflexió, allò que s’explica i el comentari sobre allò que s’explica, van indeleblement junts (en un primoter ús de la veu en off que, insisteixo, poques vegades s’ha utilitzat amb idèntic i adequat sentit: per citar un parell d’exemples ràpids: Madame Bovary (Claude Chabrol, 1991) i The New World (Terrence Malick, 2005).   També contribueix a aquesta mateixa sensació de distanciament el que Guiness interpreti a tots els D’Ayscone que Louis vol assassinar: per aquest, tant se li’n val l’edat, l’aspecte o el sexe que tinguin: només són obstacles que se’n vol treure d’enmig.

Fernández Valentí, Tomás. El Cine de los estudios Ealing. “Dirigido por”, núm. 372 (nov. 2007), pàg. 72-77.