Dossier Film (INCLUIDO EN Comèdia popular)

A Fish called Wanda

Un Pez llamado Wanda

Fitxa tècnica

Direcció Charles Crichton
Guió John Cleese
Música John Du Prez
Fotografia Alan Hume
Interpretació John Cleese, Kevin Kline, Jamie Lee Curtis, Michael Palin, Maria Aitken, Tom Georgeson, Patricia Hayes, Stephen Fry, Geoffrey Palmer
Producció Gran Bretanya
Any 1988

Bibliografia

Barr, Charles. A fish called Wanda. “Monthly Film Bulletin”, vol. 55, núm. 657 (oct. 1988), pàg. 300-301.

Casas, Quim. Un Pez llamado Wanda: el clásico humor británico puesto al día. “Dirigido por”, núm. 165 (enero 1989), pàg. 18-20.

Cherchi Usai, Paolo. Un pesce di nome Wanda. “Segnocinema”, vol. 9, núm. 37 (mars 1989), pàg- 31-32.

Falk, Quentin. Wanda: Cleese, Crichton and man-management. “Sight & Sound”, vol. 57, núm. 2 (Spring 1988), pàg. 79-80.

Heredero, Carlos F. Un Pez llamado Wanda. “Imágenes de actualidad”, núm. 68 (febr. 1989), pàg. 7.

Macnab, Geoffrey. Wanda-lust. “Sight & Sound”, vol. 13, núm. 3 (Mar. 2003), pàg. 64.

Un Pez llamado Wanda (Fish called Wanda)(DVD). Madrid: Twentieth Century Fox Home Entertainment, cop. 2003.

Un Poisson nommé Wanda. “Cahiers du Cinéma”, núm. 415 (janv. 1989), pàg. 58.

Un Poisson nommé Wanda. “Cinéma”, núm. 453 (janv. 1989), pàg. 26-27.

Un Poisson nommé Wanda. “Revue du Cinéma”, núm. 445 (janv. 1989), pàg. 33.

Pym, John. Return engagements. “Sight & Sound”, vol. 57, núm. 1 (Winter 1988-1989), pàg. 65.

Ruchti, Isabelle ; Cleese, John ; Benayoun, Robert. Des épinards dans l'aquarium. Notes adressées aux journalistes. Entretien avec John Cleese. “Positif”, núm. 336 (févr. 1989), pàg. 38-48.

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

A Fish called Wanda és una pel·lícula extremadament àgil, un fet d’agrair en una època on el cinema mostra certa tendència a la paràlisi –molt diferent a la lentitud, que pot ser exigida i de molt atractiu-. Les accions s’entrecreuen amb un element de disbarat que és absolutament essencial. Però no suposa la supressió de la intel·ligibilitat i la coherència; és un disbarat molt ben tramat. I els personatges poden ser demencials, més o menys ho són, però tenen una acusada personalitat. Otto, el més boig de tots, que intervé a totes les escenes i les esguerra, moguts per la gelosia de Wanda, que recorda una mica –en un altre registre- les actuacions de Harpo Marx, que probablement ha inspirat certs aspectes del personatge, no pot suportar que el considerin imbècil, perquè sap que ho és. Don’t call me stupid [no em diguis idiota] crida una vegada i una altra quan es posa frenètic.


La capacitat inventiva de Crichton és considerable. Els gags se succeeixen sense descans; les astúcies per aconseguir la seves finalitats, les múltiples enganyifes entrecreuats, els equívocs, els canvis d’actitud dels personatges, sobretot d’Archie, més complex que la resta, es van acumulant. Hi ha repeticions, però no cansen, perquè a la reiteració s’hi troba la gràcia; per exemple, els intents de Ken per matar l’àvia dels gossets, testimoni que pot comprometre el cas.
L’eix de tot això és Wanda, que posa en joc la seva capacitat de seducció, amb una sensualitat que resulta burlesca i mai s’acaba de prendre seriosament. Crec que aquest aspecte de la pel•lícula és particularment interessant i resolt amb una extraordinària habilitat. No és que no existeixi l’atractiu de Wanda; el perceben la resta de personatges i també l’espectador; però l’ambient de farsa que domina tota la pel·lícula ho posa, com dir-ho, entre parèntesis, en una curiosa desconnexió, si serveix la paraula. Un fenomenòleg se sentiria interessat per aquesta operació, feta cinematogràficament. Perquè allò que anomenaríem “qualitat de l’acte” es conserva, però amb una cosa que recorda molt a la “reducció fenomenològica”, l’eliminació d’allò pròpiament real.

 

 

Es podria dir una cosa semblant de la procacitat del llenguatge –no sé que se n’haurà fet a les seves traduccions-. A la versió original, amb paraules angleses i la doble entonació britànica i nord-americana, ben accentuades, l’objectiva grolleria queda mitigada pel context, la imatge, les veus; no s’acaba de prendre seriosament, perquè la farsa ho envolta tot i ho transposa a un pla que resulta decisiu.

A Fish called Wanda és una pel·lícula extremadament divertida, que és el que em sembla més important. Però també és interessant, perquè explota possibilitats gairebé abandonades del cinema, i les actualitza de manera força original. No és una pel·lícula “antiga”; no s’hagués fet així fa trenta o quaranta anys: és rigorosament actual, però el seu director no ha volgut renunciar a allò que s’havia descobert o inventat, a allò que va conèixer quan era jove; tinc la impressió de que té molts anys, és a dir, que no han “passat” per a ell, sinó que efectivament els té.

 

Marías, Julián. Una Farsa alegre. “Blanco y Negro” (10/2/1989), pàg. 10.