Ciclo
Bridges, actor i fotògraf
01/01/2019 - 16/03/2019
Germà de Beau i fill de Lloyd i Dorothy, amb dos anys el van posar ja davant les càmeres. Quan encara no havia fet els dotze, ja sortia sovint a la televisió. Feia de fill del seu pare. I ho era!
La seva carrera s’ha desenvolupat amb una gran naturalitat. Acabava de fer els vint quan va interpretar l’inoblidable Duane Jackson a The Last Picture Show. A Fat City era un perdedor nat, i directors com Cimino, Carpenter, Hackford o Lisberger van treure molt profit del seu físic. D’altres, com Mulligan, Kloves o Ashby, van aprofitar-ne el registre dramàtic, però han estat Gilliam, Mackenzie, Coen i Coppola els que hi han vist un talent real per a la comèdia.
En el Hollywood dels darrers quaranta anys, sovint han competit financers i directors, uns somniant grans èxits milionaris, els altres lluitant per fer-se reconèixer com a autors. No ha estat un bon lloc per a un nou Cary Grant o per a un nou Marlon Brando, ni tan sols per a un nou Robert Redford. Però Bridges hi ha sobreviscut. Ha envellit bé, amb sentit de l’humor i grandesa, capaç d’alternar bones operacions comercials amb films ambiciosos, sabent ser protagonista o trobar el just segon pla. Li va costar guanyar un Oscar, però ho va aconseguir produint-se a ell mateix a Crazy Heart. L’hauria pogut tenir als 22 anys i el va obtenir quan ja n’havia fet 60. És el problema de ser de la família, que tothom confia en tu i pensa que segur que ho faràs bé i ningú no se sorprèn quan, en efecte, ho fas bé.
Li agrada fer fotografies dels seus rodatges. A la Filmoteca exposem les que va fer quan era el capità Sheldon de l’Albatross. El dirigia Ridley Scott en el magnífic White Squall. L’exposició ens permet reveure la pel·lícula des d’una altra perspectiva. I ens submergeix altre cop en el bowling de Lebowski, potser la millor creació còmica de Bridges. La seva càmera s’interessa pels companys de rodatge, per les persones que formen part de la família professional. No podia ser d’altra manera.
Programa
