Terry O’Neill. El rostre de les llegendes

Per captar el rostre de les llegendes cal ser “tan invisible com sigui possible, tenir una gran paciència i saber combinar una gran discreció amb dots de relacions públiques”. És la fórmula que recomana Terry O’Neill, el fotògraf britànic que exposa a la Filmoteca des de l’1 de març fins a mitjan maig. A la seva recomanació cal afegir-hi “tenir sort” o “ser al lloc adequat en el moment precís”. O, encara més, saber prémer l’obturador a l’“instant decisiu”, sigui quin sigui aquest. O’Neill, que treballava a l’aeroport de Londres, va retratar un ministre dormint. És el punt d’arrencada de la seva carrera: personalitats i retrats inesperats.

Va ser el fotògraf personal de Frank Sinatra. I també d’Elton John. I d’Ava Gardner, en un moment complicat de la seva vida. Els Beatles i els Rolling Stones el tenien com un amic més. I ell sabia fer-se fonedís, passar desapercebut. Les càmeres lleugeres —la famosa Leica— amb objectius molt lluminosos i les emulsions ràpides també són determinants en la carrera d’aquest tipus de fotògraf. O’Neill és allà per fotografiar aquell moment en què el personatge és ell, en què deixa d’estar en representació, en què hi ha un plus de naturalitat que ens acosta a una mena de veritat. I parlem d’una veritat amb majúscules, encara que sigui del món de la frivolitat.

L’exposició, produïda per Fundación Telefónica i que presentaran el mateix O’Neill i la comissària Cristina Carrillo de Albornoz, anirà acompanyada d’un petit cicle de films amb el fotògraf d’estrelles com a protagonista. Funny Face remet a Richard Avedon i a la icona Audrey Hepburn; Blow Up és el Londres d’O’Neill i amb un fotògraf inspirat en David Bailey; Qui êtes vous, Polly Magoo? ens situa en l’univers crític i paròdic de William Klein; Life parla de la sort de Dennis Stock quan es creua amb James Dean i l’immortalitza sol, caminant sota la pluja, a Nova York. Faltaria, potser, Confesiones de una modelo, amb Faye Dunaway, qui va ser la dona d’O’Neill i que ell va retratar amb talent, però els quatre títols escollits són prou variats per oferir-nos tota la paleta de colors —o de grisos!— que necessita un fotògraf.

Amb la col·laboració de