Ciclo
que arriba a les sessions abans que comencin i no li agrada que altres arribin a mitja projecció, que no discrimina les obres perquè siguin rodades ja fa anys, en blanc i negre o perquè vinguin de països cinematogràficament exòtics.
Cada sala té el seu tipus d’espectador: jove i definitivament modern el del Casablanca, intel·lectual capaç d’encanallar-se el de l’Alexis, demòcrata i interessat sobretot per les qüestions de societat el de l’Arcadia, políticament compromès el dels Arkadin, resistent i curiós el de l’Ars, molt british el de l’Atenas, obert a totes les ruptures el del Capsa, més minoritari el del Maldà…
No mentir mai a l’espectador, no enganyar amb la mercaderia. El Cercle A va posar fi a la publicitat buida i que no volia dir res. Quan prometia comèdia, rèiem; quan proposava obres socials o polítiques, apreníem i ens indignàvem; quan deia que anava a tocar-nos la fibra sensible, ens emocionàvem i sentíem empatia. Els espectadors del Cercle A triaven el film i es reconeixien entre ells, sentien que formaven part d’un club. No eren un ramat, sinó clients ben informats. En matèria de cinema només feien confiança al Cercle A!
Un cicle que hem preparat i que ha de desenvolupar-se al llarg de tres mesos ens donarà una idea de la línia de programació seguida pel Cercle A i, des del 18 d’octubre i fins al mes de febrer del 2018, una exposició ens permetrà comprendre millor què va significar aquesta iniciativa fruit de l’entusiasme cinèfil del tercet Fages-Figueras-Kirchner, tres bojos —“qui ha de voler veure pel·lícules amb lletreros?”, els deien— que van contribuir de manera decisiva a millorar el nostre paisatge cultural.