Dante no es únicamente severo

Un dels llargmetratges més representatius de l'Escola de Barcelona. Sense tenir cap línia argumental precisa, és una reflexió sobre la societat del moment i la buidor de les paraules. Enrique Irazoqui, que abans havia encarnat Crist a Il vangelo secondo Matteo, de Pasolini, protagonitza aquest llargmetratge que havia de ser un film manifest —semblant al que va significar Paris vue par… per a la Nouvelle Vague— constituït per diversos episodis però del qual es van desvincular Gonzalo Suárez, Antoni de Senillosa, Ricard Bofill i Pere Portabella. Finalment es van unir els dos episodis d’Esteva i Jordà per donar com a resultat un film d’esperit transgressor que trencava amb la narrativa convencional.