Introducció
A un famós quadre de 1893-94, Edvard Munch representa la dona en tres fases, sintetitzant i anticipant de manera exemplar el fantasma trinitari de la dona somiadora, de la dona àvida de vida i de la dona monacal, destinat a dominar l’imaginari cinematogràfic italià de la segona dècada del segle XX. Partim d’un petit conjunt de títols significatius: Amore di Apache, Amore di madre, Amore di sirena, Amore d’oltretomba, Amore e astuzia, Amore...voluttà...morte...., títols de 1912 que ofereixen una fenomenologia força àmplia del tema de l’amor. Ben mirat, al cinema italià dels anys de la Guerra s’assisteix a la rèpida afirmació i substitució, gràcies sobretot al suport dels cossos de les dives, del poder dels sentiments i de les passions per aquell dels exèrcits i de les forces militars. La dolça Ofèlia i Melisande, Carmen i Salomé, Naná i Lulú, Ibsen, les criatures de Wedekind, Zola, Barbey d’Aurevilly i també D’Annunzio, Puccini i Strindberg semblen col·laborar en la realització d’un gènere descendent del melodrama, de la literatura i del teatre que celebra el poder absolut dels sentiments i la seva prioritat “L’estimo fins a la mort i després d’aquesta” és el subtítol final de Ma l’amor mio non muore!, obra que representa el punt d’agregació i metamorfosi a la pantalla dels impulsos centrípets provinents del teatre, de l’òpera lírica, de la narrativa popular, de la pintura, de la poesia, de la gràfica publicitària.
Les passions fatals, les passions salvatges, la passió turbulenta, la passió gitana i la passió eslava, les culpes de les mares, dels pares, dels fills, dels botiguers, i de la resta, troben al cant silenciós de la pantalla el punt de màxima condensació i manifestació. Títols com Amore e strategia, Amore e sacrificio, Amore e raggiro, es barregen amb altres com Amore e libertà, Amore e patria, Amore e guerra, etc. La representació de la potència dels sentiments, de l’amor com a sacrifici d’ell mateix, de la múltiple morfologia femenina, un cop “belle dame sans merci”, despietada dominadora de destins, dels desventurats que s’enamoren d’ella, també un ésser demoníac que emergeix gairebé de les pors de l’inconscient col·lectiu de l’home europeu, o representant en versió femenina del mite de Don Juan, o exponent de la modernitat, dona que amb pocs medis a disposició ha escalat en la societat, sovint pagant molt per aquesta hybris seva.
Brunetta, Gian Piero. Guía de la historia del cine italiano. Lima: Instituto Italiano de Cultura ; Filmoteca de la Pontificia Universidad Católica del Perú, 2008.
Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema
Films