Cenere

Eleonora Duse va telegrafiar a Ambrosio i al dia següent ell va anar a Roma per parlar de negocis. tot i que més endavant Duse va canviar d’opinió sobre el seu gust, la seva serietat i fins i tot la seva honradesa, no s’havia equivocat al escollir-lo com a soci. Arturo Ambrosio, a principis de segle, havia estat, no un obrer com deia Duse, sinó el propietari d’una botiga d’òptica i càmeres fotogràfiques a Torí, lloc de trobada pels afeccionats a la fotografia. En 1904, amb un altre fotògraf, Roberto Omegna, havia filmat una important cursa automobilística i, aquell mateix any, les maniobres de les tropes alpines; pel·lícules pioneres que formen part de la història del cinema italià. I, tot i que Ambrosio va deixar de ser aviat l’únic a Torí i va haver de competir amb productors de Nàpols i Roma, va pujar ràpidament a una posició destacada en el seu camp.

Les pel·lícules d’Ambrosio es van fer populars a l’estranger (en l’època del cinema mut no existien problemes de doblatge ni de subtítols) i fins i tot va dur des de Broadway a Mrs Leslie Carter per filmar una pel·lícula a Torí, La Du Barry, basada en una obra teatral de gran èxit de David Belasco, el mentor de Carter. l’any 1914, any de producció d’aquesta pel·lícula, Ambrosio ja tenia uns magnífics estudis nous i produïa dotze pel•lícules al mes. A banda de contractar a importants directors, va aconseguir convèncer a diverses estrelles del teatre per treballar amb ell, entre d’altres la jove i bella Tina di Lorenzo, amiga de Duse.

“Va plorar i em va besar la mà”. li escriví Eleonora Duse a la seva filla, “tot dient-me com ell, que havia estat tota la vida fent pel•lícules, mai l’havia entès tan bé com jo, que mai n’havia fet”. En juny de 1916, Duse va anar cap a Viareggio, on va començar a treballar en la seva pel·lícula, supervisant el rodatge experimental d’algunes escenes d’exteriors. A mitjans de juny va marxar a Torí per veure els resultats i començar el treball seriós. el 16 de juliol va telegrafiar a Maria Osti “Vaig arribar a les nou, i a dos quarts de deu ja era a l’estudi. Quina alegria!”

Al dia següent tornà a escriure a Maria Osti i a la seva filla Enrichetta. A la primera li deia: “Una de les pel•lícules [les seqüències filmades a Viareggio] ha quedat molt bé. és la que et deia, al camp de mongetes, amb les flors platejades, les tiges altes com el blat, i la dona segant les espigues. L’argent del meu cabell harmonitza molt bé amb la plata de les flors del prat”.

a la carta a la seva filla el to era més pràctic: “L’estudi és interessantíssim! Quin món! Pel matí em van presentar a tot el personal, 204 persones treballen a la meva pel•lícula. la pel•lícula és passional (mare i fill) però es necessiten 204 persones per donar-li vida. Em sembla estar somiant, l’ànima reviu en mi!Ah! qui sap quanta ànima he perdut durant aquests anys sense feina…”.

Duse estava contenta amb l’actor Febo Mari que anava a interpretar el seu fill. “La meitat del material de prova no és utilitzable, però hi ha quelcom que no està gens malament, un cert abandonament de l’habitual gest cinematogràfic”.

A les quatre de la matinada estava llevada i camí d’un petit poble de muntanya per filmar una escena a un autobús on la mare, amb un bebè als braços, se’n va del poble. En els seus pocs moments lliures gaudíeu de ser-hi de nou a Torí “Ahir vaig tornar a veure el carrer per on passava quan tu eres a punt de néixer...Com he treballat des d’aleshores…”.

De finals de juny fins a principis d’agost es va suspendre el rodatge, però ella seguia pensant en la pel•lícula. Com escrivia a Maria Osti des de Milà “He après molt. La tècnica sola no basta, com tampoc no basta només la inspiració. estic desitjant tornar a la meva feina”. Quatre dies després, des tornada a Torí, estava treballant furiosament. Febo Mari, a més de ser el protagonista masculí, feia oficialment de director. Duse el vigilava i es van fer amics. També va establir amistat amb el tècnic de llums, Luigi Florio, i amb el jove i dotat escriptor Riccardo Artuffo, que treballava amb ella en el guió. Gran part de rodatges va realitzar en remotes aldees del Piemont, degut al qual va perdre el contacte amb l’Enrichetta durant uns dies. La mala sort va fer que, en una d’aquestes absències de Torí, el The Times de Londres publiqués que la senyora Duse es trobava greument malalta a Lugano.

Una de les alegries que li proporcionaven el rodatge de Cenere a Leonora Duse era el poder treballar en contacte amb la natura i respirar el saludable aire de la muntanya. “Le bon Ambrosio” havia conduit durant quatre hores per portar-li el telegrama d’Enrichetta. “Quan a Torí, als estudis d’Ambrosio em fico a l’habitació fosca per veure’m, em fa un efecte estrany -estic tan distanciada que només el personatge (Rosalia) parla als meus ulls”. Després d’una setmana més de rodatge a Torí, la pel·lícula estaria acabada.

Però quan va veure la pel·lícula completa a Torí no va quedar satisfeta amb algunes seqüències i li escrivia a Enrichetta “Algunes coses de la pel·lícula són realment òptimes -i una part cal refer-la- Per què? Perquè la mama, en un moment de cansament, va deixar que uns altres fessin unes escenes de grup -i això, a meitat de la pel•lícula- es veuen dues mans diferents -gairebé m’atreviria a dir- les dues ànimes. I jo vull tota la responsabilitat de la meva pel•lícula. Tota. Així que caldrà un altre més de treball”.

Amb molts dubtes, Elenora li demanà a la seva filla que li prestés una quantitat de diners fins que s’acabés la pel·lícula, quan rebria la resta del seu avançament. li va suggerir que empenyés un collar de perles que li havia regalat a Enrichetta feia uns anys. Mentrestant, tot i que no finalitzada, o en una versió poc satisfactòria, Cenere es podia veure, i Grazia Deledda va venir a Roma per assistir a una projecció privada. També va venir la Maria, cedint a la insistència de Duse, qui va veure la pel·lícula amb nous ulls i li va escriure a la seva filla en to objectiu “La primera pel•lícula està terminada -menys un sol ràcord, és a dir, no una escena central sinó un pas entre dues, però la pluja i el vent ho impedeixen. Ahir la vaig veure sencera (menys una escena) a la petita sala de projecció. La Maria Osti va venir al camp a veure-la, i va plorar i plorar sense poder parlar. Diu que la pel·lícula és bella. Té molts defectes, però el segell és preciós. Hi ha una innovació (a Itàlia, perquè no sé si el gran Griffith ho haurà fet ja que els nord-americans van més avançats). Voilà: a tota la pel•lícula no parlo mai. La boca tancada, sí o no amb el cap -i hi ha alguns no gaire tristos- Tot el personal de la casa Ambrosio, les pobres noies que treballen i els treballadors van demanar veure la pel•lícula de la mestressa; les dones van entrar a l’habitació fosca i voilà, les mares la van comprendre. Així que esperem que sigui un èxit d’art i de sentiment. Ja he començat la segona pel·lícula, La dama del mar…”. Duse seguia esperant a que deixés de ploure per poder filmar el petit ràcord. Hi havia altres modificacions que calia fer, “per exemple una petita finestra que no s’obria com jo volia i que s’ha d’obrir amb una llum i no una altra…”.

Weaver, William. Duse: una biografía. Madrid: Siruela, 1990.
 

- Divas y divinas: figuras del cine mudo italiano.  [s.l]: Cineteca del Comune di Bologna: Fundación Cinemateca Argentina: Istituto Italiano di Cultura di Buenos Aires, [s.a.].

- Harding, Bertita. Gloria perenne: vida de la Duse y d'Annunzio. Buenos Aires: Libreria Hachette, 1951.

- Lasa, Joan Francesc. Eleonora Duse y el film "Cenere". Barcelona: l'autor, 1957.

- Mariani, Laura. Il Tempo delle attrici: emancipazionismo e teatro in Italia fra Ottocento e Novecento. Bologna: Mongolfiera, 1991.

- Stokes, John. Bernhardt, Terry. Duse: the actress in her time. Cambridge: Cambridge University Press, 1988.

- Weaver, William. Duse: una biografía. Madrid: Siruela, 1990.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema