El cinema de la modernitat

A les seves múltiples arborescències, el cinema modern europeu nascut als anys seixanta va ser un moviment aberrant (cruel com diria Serge Daney al seu escrit pòstum: Le Travelling de Kapò. “Trafic”, núm. 4) sense que els qualificatius hagin d’aparèixer plens de connotacions regressives. A més d’adoptar moltes de les idees propagades per la cultura i l’art modern, sincronitzava amb una llibertat cap a la realitat i el propi cinema realment inèdites fins aleshores. Pel cinema modern la pantalla és un dispositiu d’inquisició bolcat sobre la realitat fragmentada i sobre les seves maneres de representació. La seva nèmesi declarada o secreta, revesteix d’una funció pedagògica: familiaritzar el cinema, apropar-lo a una quotidianitat per parlar de tu a tu a l’experiència i la consciència- de l’espectador. De la mà dels cineastes moderns el cinema s’estenia cap a les zones desateses per descobrir-nos el nostre propi temps, per establir un doble moviment de vigilància, cap al món contemporani i cap a nosaltres mateixos segons la inclinació de la Mirada i les sol·licituds del temps, com assenyala Roland Barthes en una extraordinària carta dirigida a Antonioni que, tot sigui dit, es pot llegir com un doble manifest post-mortem: cap al cinema modern i cap al propi autor.  Aquesta experiència va durar una dècada. Però entre la seva emergència violenta i la seva vana desaparició, empresonada pels fervors ideològics i les maniobres deglutides de la indústria, va fer molt de soroll. A Europa, el seu lloc natural, però també a Amèrica. Amb la perspectiva del temps, algunes d’aquelles manifestacions s’han de prendre com a pirotècnies de poca calada; altres prèdiques, en canvi, van causar veritable enrenou i van ampliar l’horitzó imaginatiu.

Deserto rosso, d'Antonioni, un film paradigmàtic de la modernitat cinematogràfica

La modernitat cinematogràfica funciona dins d’un quadre temporal apte per la compartimentació i el desglossament. En propietat, el cicle dura pocs anys –menys d’una dècada- i la seva topologia es fa estacionària. De manera que el període proposat, 1960-1980, no respon a la realitat, però pot funcionar com una hipòtesi per una investigació manejable. Sobretot per una clausura de la modernitat, frontera segellada per la prematura i tràgica mort d’alguns dels protagonistes (Fassbinder, Truffaut, Pasolini, Tarkovski, Cassavetes, Eustache...). però, a més, un quadre temporal prou ampli per buscar aquest joc de ressons, conceptes i motius formals, que institueixen un conjunt d’idees mitjançant el desordre acceptat (i que, per exemple, permeten incloure Aus dem Leben der Marionetten, Passion i Identificazione di una donna, tres intenses produccions dels vuitanta, dins de la filmografia moderna de Bergman, Godard i Antonioni respectivament). No pretenc establir un quadre tan coherent com l’estilo clàssic de Hollywood, que ha permès a l’equip de David Bordwell parlar d’un sistema estètic funcionant històricament entre normes, paradigmes estilístics i estàndards de producció. Només intento buscar ressonàncies, pistes de reconeixement que permetin derivar cap a un pensament en curs de formulació, per la resta un fet molt propi de la sensibilitat contemporània i del millor cinema europeu modern.

La història de la modernitat es pot refer per sistema. No només en front un univers consensual que la devalua amb la finalitat de conjurar qualsevol incògnita en relació al passat. També per la nostra condició d’espectadors, lligada a moviments discontinus i efectes generacionals. El cinema està infectat pel temps i el secret del temps convoca molts interrogants i no poques erosions. Hi ha pel·lícules que envelleixen i fins i tot sucumbeixen en una revisió des del present. Hi ha autors aleshores moderns distorsionats per querelles ideològiques que, malgrat tot, remeten a un procés d’aprenentatge decisiu (Bresson); autors llurs efectes explosius poden arribar amb retard (Pasolini i Fassbinder em van exasperar al seu moment i avui no crec que pugui explicar la història del cinema modern sense ells); noms que difícilment aguanten la fidelitat fora de l’època revolta on van ser venerats (Wenders, Tanner, Bertolucci), cineastes excessivament encastellats que precisen d’una relectura moderna (el Truffaut cal·ligràfic vers el Truffaut-Doinel) i autors fora de lloc que és imprescindible rescatar en la mesura que encarnen la modernitat i el seu tancament (Rivette, Eustache...). a més de molts altres designadors directes de la modernitat – el japonès Oshima, el brasiler Glauber Rocha, el canadenc Pierre Perrault o l’americà John Cassavetes- sacrificats territorialment en el recorregut d’aquest llibre.

Font, Domènec. Paisajes de la modernidad. Barcelona: Paidós, 2000.

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

- L'Age d'or du cinéma européen chefs-d'oeuvre des années 1950-1970. Denitza Bantcheva (ed.). Paris: Éditions du Revif, cop. 2011.

- Choi, Domin. Transiciones del cine: de lo moderno a lo contemporáneo. Buenos Aires: Santiago Arcos, 2009.

- The Cinema of Central Europe. Peter Hames (ed.). London: Wallflower, 2004.

- Daney, Serge. Perseverancia: conversaciones con Serge Toubiana. Buenos Aires: Ediciones El Amante, 1998.

- Ecos de la modernidad: de Círculo rojo a Valmont. En Moldes, Diego. Cine europeo: las grandes películas. Madrid: JC Clementine, cop. 2008. Pàg. 325-436.

- Font, Domènec. Paisajes de la modernidad: cine europeo, 1960-1980. Barcelona [etc.]: Paidós, cop. 2002.

- Historia general del cine: Nuevos cines: años 60. José Enrique Monterde ; Esteve Riambau (ed.). Madrid: Cátedra, cop. 1995.

- Iordanova, Dina. Cinema of the other Europe: the industry and artistry of East Central European film. London ; New York: Wallflower, 2003.

- Liehm, Mira. Les Cinémas de l'est: [de 1945 à nous jours]. Paris: Éditions du Cerf, 1989.

- Losilla, Carlos. La Invención de la modernidad. Madrid: Cátedra, 2012.

- Martín, Adrian. ¿Qué es el cine moderno? [Santiago de Chile]: Uqbar ; [Valdivia]: Festival Internacional de Cine de Valdivia, 2008.

- Monterde, José Enrique ; Riambau, Esteve ; Torreiro, Casimiro. Los Nuevos cines europeos 1955/1970. Barcelona: Lerna, 1987.

- Nuevos cines europeos (1958-1969): de Cenizas y diamantes a Z. En Moldes, Diego. Cine europeo: las grandes películas. Madrid: JC Clementine, cop. 2008. Pàg. 173-324.

- Sánchez González, Santiago ; Sanz, Beatriz. La Melancolía de la revolución: panorama del cine europeo moderno. Madrid: Fragua, 2006.

- Sorlin, Pierre. Cines europeos, sociedades europeas: 1939/1990. Barcelona [etc.]: Paidós, 1996.

- Torres, Augusto M. Nuevo cine de los países del este. Madrid: Taurus, 1972.

- Vientos del Este: los nuevos cines en los países socialistas europeos, 1955-1975. José Enrique Monterde, Carlos Losilla (ed.). Valencia: IVAC: Festival Internacional de Cine de Gijón: Centro Galego de Artes da Imaxe: Filmoteca Española, 2006.

- Whyte, Alistair. New cinema in Eastern Europe. London: Studio vista ; New York: Dutton Pictureback, 1971.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema