Dossier Film (INCLUDED AT Terrence Malick)
Les opinions més sàvies dedicades al film, publicades just després de la seva estrena, mostraven una veritable divisió de la crítica: per una banda la veu dels qui l’han considerat una obra mestra, i han destacat l’elecció de Malick, la capacitat i la voluntat d’atrevir-se, renovar i experimentar –llegint això pot semblar que en certa manera transcendeix el seu cinema i encarna la seva essència més profunda-i d’altra banda, l’opinió d’aquells qui l’han considerat massa ambiciós en aquesta titànica temptativa de representar, sense metàfores o filtres, una veritable i pròpia cosmogonia.
Sens dubte i més que en els films anteriors, Malick es mou en un espai descaradament poètic i antinarratiu, s’encarrega de prendre el risc de confrontar-se amb la representació de qualsevol cosa d’importància incommensurable (el naixement de la vida a la terra), s’uneix sense solució en una ficció i “documental” i adopta un llenguatge híbrid i en certa manera un sentit anòmal, donant poques concessions als espectadors; The tree of life és, en resum, un film anàrquic a la seva manera, alliberat i desvinculat de gairebé tot tipus de “norma” (respecte a la gramàtica del llenguatge fílmic així com per la temàtica i el contingut), amb tots els pros i contres que pugui tenir.
Allò que més desorienta i en alguns casos – a jutjar per quan ha estat escrit el film- inclús resulta irritant i presumptuós, és el fet que escull juxtaposar dues dimensions, dos arguments, dues realitats completament diferents i distants l’una de l’altra. En el bé i en el mal. El punt on es recolza el film està en definitiva en la consistència, en un espai únic de dos elements de la natura indiscutiblement diferents. Afirmar aquesta coexistència, sigui forçada o gratuïta, que manca d’harmonia i s’esforça a trobar un principi de cohesió, significa no comprendre completament la substància del discurs –tampoc s’ha d’observar de manera obscura- que es troba en el cor del film. Els elements temàtics que apareixen en escena no són, de fet, simplement de signes diversos, sinó de signes oposats, i d’alguna manera complementaris, tal com se suggereix: l’infinitament petit i l’infinitament gran. Això és el binomi de Malick, o en certa manera un oxímoron.
El naixement d’un infant, un petit miracle, davant del naixement de la vida a la terra, el miracle per excel·lència. Però no és tan sols això: l'estructura dicotòmica i doble impregna tot el film, dins i fora de dos mons descrits (el Texas dels anys cinquanta i els paisatges primordials del nostre “acabat de néixer” planeta). Els protagonistes, el senyor i la senyora O’Brien (Brad Pitt i Jessica Chastain), encarnen dues maneres oposades de viure la vida, que –com després es veurà aprofundit- coincideixen respectivament amb el concepte de gràcia (la mare) i de natura (el pare). De nou, el miracle de la vida és associat – com un raig de foscor, com un component “negatiu” i innecessari – a la tragèdia incommensurable de la mort. En certa manera tot el film sencer pot considerar-se com una temptativa dolorosa de part del protagonista Jack (Sean Penn) –el primogènit dels O’Brien – de confrontar-se i conciliar-se amb l’abisme del record de la mort del germà.
Pagliara, Arianna. Terrence Malick. Il sogno del Minotauro. Cesena: Historica edizioni, 2016.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema