The Magnificent Ambersons

El treball sobre la profunditat de camp, sobre el pla llarg i fins i tot sobre el pla seqüència, obeeixen a aquest principi d’íntima delicadesa que envolta tot el film d’una atmosfera brillant i sumptuosa, sí, però sobretot barroca, sensual i romàntica (i, per tant, desesperada) com ho és l’ombra dels músics flanquejant la imatge del vals sentimental que uneix a Eugene i a Isabel. Welles conjuga aquí tres elements temporals en un mateix tempo cinematogràfic: el present del vals noble (Eugene du el seu abric: s’endevina que és a punt d’abandonar la casa i l’instant té un regust  de desig retentiu); el passat que es desprèn de l’harmonia dels seus moviments, que no poden haver nascut d’una fugacitat amorosa; i el futur, al fons de l’enquadrament, representat per la jove parella –George i Lucy- asseguda als primers esglaons de l’escala del saló. Insisteixo en la superioritat de The Magnificent Ambersons sobre Citizen Kane (1941)  en el terreny del sentit dramàtic de la profunditat de camp.

Hi ha un pla seqüència exemplar, de gairebé quatre minuts de durada, que combina tots els elements plantejats fins aleshores al film sense resultar en cap moment forçat: després de la mort del seu pare, George, coneixedor de la precària situació econòmica de la família, sopa com un golafre a la cuina mentre la seva tia conversa amb ell intentant sostreure informació sobre Eugene; apareix l’oncle Jack i tot seguit els dos homes es burlen de l’amor de la tieta Fanny aconseguint el seu esclat histèric: ella se’n va plorant: decadència, altivesa, mesquinesa i repressió s’uneixen esplèndidament en un pla seqüència que s’obre amb el so d’una tempesta i acaba, després de fixar-se durant tres minuts i mig, amb una petita panoràmica cap a l’esquerra quan Jack comenta la tristesa de Fanny (únic moviment de càmera en pla seqüència fix, que es dóna precisament quan un dels personatges mostra finalment un rostre humà, destacant la immòbil insensibilitat de George).

Podríem dir que els personatges de The Magnificent Ambersons semblen entestats en viure en la desgràcia –i la tristesa- mitjançant miratges de felicitat –falses alegries-. Són pocs els moments feliços del film. Uns estan conjugats en present (l’enfrontament entre el viatge en trineu/viatge en cotxe sense cavalls), farcits de falsa alegria, però en el fons domina la tensió (George ha intentat donar una lliçó a Eugene i el seu automòbil), i tot i que la seqüència acaba amb el cotxe allunyant-se i els seus ocupants cantant, l’espectador no oblida el rostre superb, humiliat de George, obligat a empènyer el vehicle de rodes...Uns altres estan conjugats en passat, com espurnes fugaces entre l’àcida atmosfera present; són els que fan referència a l’antiga relació d’Eugene i Isabel: la relació suggerida pel vals; els dos plans de la conversa a l’aire lliure d’Isabel i Eugene, ella recolzada a un arbre a la dreta de l’enquadrament, ell, a l’esquerra, destaca sobre un fons blanc (construcció de plans i diferència de fons que Welles suggereix que les esperances d’Eugene no es veuen corresposes per Isabel, qui coneix el seu fill millor que ell mateix); l’alegria que sent Eugene davant del retorn d’Isabel de París (immediatament entelada per la malatia que ella pateix)...A més a més, aquestes situacions estan muntades entre seqüències especialment tenses i tristes. Welles no vol que els personatges tinguin temps d’assaborir aquests fugaços llampecs de felicitat: el final del viatge en cotxe, amb els viatgers cantant, s’encadena amb la mort de Wilbur Minafer; Isabel torna per morir...

En aquest film dominat per la fredor d’orgull de George i per la por i lànguida melancolia de la seva mare (“que les seves entranyes, que et van dur durant nou mesos entre els seus perfumats envans, es commouen un instant al pensar els perills que correria, conseqüentment, el seu tendre fruit, tan gentil i tranquil, però fred i ferotge” afegeixo pensant sempre en Isidore Ducasse, poeta de la descomposició), en aquest fil, hi ha un fragment que em commou de manera especial: l’elegància de bon narrador amb la que Welles, durant la visita d’Isabel i Fanny a la fàbrica de cotxes, parla en veu baixa sobre un antic amor fent referència als versos que Eugene escrivia vint anys enrere, sense assenyalar explícitament a la seva destinatària..., versos que, a una seqüència posterior, tenen el delicat complement de la carta, ja descrit...

Latorre, José María. El cuarto mandamiento. “Dirigido por”, núm. 88 (dic. 1981), pàg. 12-17.