In This World

A la dignitat del lliure albir s’oposen violències i hostilitats. Les pressions socials destrueixen (Jude). Passions i comportaments obsessius són igualment destructors (Butterfly Kiss, I Want you): el suïcidi d’un amic melancòlic a 24 Hour Party People, la brutalitat de l’incest (Family). A la paràbola que és 24 Hour Party People sobre el creixement, èxit i caiguda dins del món de l’espectacle dels anys 80, la matèria primera de la música popular a Gran Bretanya evoca l’aire subjacent de la visió de Winterbottom: el melodrama. Audible, tot i que de manera llunyana, a Welcome to Sarajevo, la tornada tendeix al sentimentalisme a Go Now. Una malaltia incurable colpeja una joventut plena; lluitem, cantem, plorem. L’ultratge perpetrat contra els innocents, en particular els nens, ressona a l’antífrasi del títol Welcome to Sarajevo. Igualment, a In This World que hem fabricat nosaltres, es vesteix amb el fred horror de la nostra humanitat. Un assumpte de tretze milions de persones oblidades als camps de refugiats. Sota un cel fet de desesperança, d’aquests planter d’immigrants anomenats clandestins que es perfilaven a I Want You, intentant evadir cap a un món millor.

Testimoni del viatge que els hi espera als passatgers, els erràtics, In This World –filmada en condicions difícils, molt properes a les que narra la història- va obtenir l’Ós d’Or del Festival de Berlín l’any 2003. Feta des d’una base documentada, el film és un conte amb ressonàncies al Corà, a Elia Kazan i a Voltaire. Anant de la subjectivitat a la sobrietat, acompanyada d’una música antifònica, la realització segueix sense circumloquis el destí d’un adolescent afganès de 16 anys.

Jamal combina el trets característics del personatge típic de Winterbottom: orfe nascut al camp de Peshawer, a Pakistan, és “escollit” pels seus oncles per enfrontar-se al seu destí. Si Honda, l’adolescent orfe polonès, trist i afònic d’I Want You és el seu ancestre, Jamal es distingeix pel seu caràcter decidit, el seu humor, la seva adaptabilitat, i té un do amb les llengües. Destí final: Londres; travessar Pakistan, Iran, Turquia en autocar, camió, a peu. Per vaixell, arriba a Trieste; a la trattoria ven souvenirs, de seguida aterra a la costa francesa, a Sangatte. La darrera etapa es vaticina perillosa: un amagatall a un camió, i el túnel del canal de la Mànega.

La posada en escena pretén un equilibri entre la sobrietat de l’ull de la càmera, qui localitza l’individu al seu context general, i la implicació afectiva de l’espectador al periple de Jamal. No es recolza en cap pla seqüència, el pla general és absent, els diàlegs són dispersos, la música de la banda sonora sembla pujar a posteriori, d’una manera menor i elegíaca; es manté sempre discreta, no està “programada”. Els obstacles formen part de l’ordre del dia: no hi ha passaports o són falsos; els fa cremar la vestimenta afganesa; no hi ha cap lament, es bromeja sobre l’origen de la música. Tanmateix, als descampats, als carrerons, els nois juguen a futbol, esport predilecte al cinema de Winterbottom; mòbils, televisió, videojoc o la colla de marrecs al descampat apareixen més d’un cop. Un Wonderland existeix a qualsevol lloc. Sobreposat als paisatges, mapes i indicacions fan un itinerari per les profunditats, afegint, a banda d’una rellevant il·lusió, una dimensió conceptual, abstracta, en un espai despietat. En contrapartida: els gestos hospitalaris d’aquells que comparteixen el pa i el foc. A les tempestes de neu (The Claim/Redemption), ens escapem dels trets enemics. La impressió fotogràfica està buida de cossos de carn i os; blancs i blaus, les siluetes nocturnes xipollegen cap a la llibertat són com fantasmes.

L’al·legoria se sent suaument, amb el teló de fons d’un caleidoscopi de gent; buscarem inútilment trets estètics o de procedències retòriques que marquen, actualment, certa tendència del cinema iranià, tan atractiu com acostuma a ser. El film Transit Palace (Pawel Pawlowski, 2001) ens ve al record. Situat a Stonehaven, aquesta pel·lícula evoca els ports i refugis que figuren també amb Winterbottom, remetent a la transformació del balneari de Hastings a Haven, la paraula per Refugi.

O’Neill, Eithne. In this Worl: Ici-bas. “Positif”, núm. 513 (nov. 2003), pàg. 50-51