Per exemple, La passion de Jeanne d’Arc figura com una obra mestra a totes les històries del cinema, però són molt pocs els que han reconsiderat la seva valoració —a l’alça!— després de trobar-ne una còpia amb el muntatge fet pel mateix Dreyer; un film com Tva människor no s’ha revisat perquè a Dreyer no li agradaven els actors amb els quals va haver de treballar; el caràcter “materialista” del miracle d’Ordet no sempre s’ha pres en consideració; el drama biogràfic de Dreyer —fill natural adoptat per una família que no l’estima— es va descobrir tardanament malgrat que travessa tota la seva filmografia; la dimensió teatral de Gertrud no va ser compresa quan es va estrenar.
En definitiva, sense que es pugui parlar de “Dreyer, el gran desconegut”, sí que podem pensar que, com tots els grans, Dreyer és un cineasta de qui mai no arribarem a copsar-ho tot.
En el seu moment, quan Dreyer morí, el poeta Joan Brossa va retre homenatge al cineasta:
EN LA MORT DE CARL THEODOR DREYER
Mestre: respires sota les corones
i és viva arreu l’angúnia del nus
que uneix arbrat i peix en un sol fus
enllà del pany del bosc i de les ones.
Un carretó tot blanc ple de persones
besa la boira, però ser confús
no aroma la teva obra, i el refús
d’intoleràncies, tan sol a estones,
li infon virtut, Regala’ns el teu nord,
la resplendor perfecta de l’acord,
i la bondat ja no serà dilema.
El pensament s’aferra al teu record,
tu, la roca darrera, el gran poema
sonor i sol i altívol del cinema.
Brossa
Amb la col·laboració de
Programme
