Annik Leroy

Tendrament devastadores, les pel·lícules de no-ficció de la cineasta belga Annik Leroy oscil·len entre el to poètic i l’assagístic, l'empremta personal i la política. Interroguen críticament la història de l’Europa de postguerra, les promeses fugisseres d’una utopia mai acomplerta, la foscor d’una ànima cada cop més insondable. 

Els seus indrets —els carrers desolats de Berlín, un cafè a Àustria, els paisatges volcànics d’Islàndia o la ciutat ferida de Sarajevo— testimonien una història turmentada, on figures tan diverses com Gottfried Benn, Pier Paolo Pasolini, Ulrike Meinhof, entre altres, són convocades per exemplificar la resistència.

La formació de Leroy en fotografia i literatura impregna profundament el seu cinema: els plans contemplatius filmats en 16mm en blanc i negre, i els diferents punts de partida literaris —Jean-Michel Palmier, Claudio Magris, Ingeborg Bachmann, Hannah Arendt i altres— en deixen constància. En les seves pel·lícules, el so, igual que les imatges, pot esdevenir tan romàntic i expressiu com materialment revelador. 

Al llarg de quatre llargmetratges i quatre curtmetratges que s’estenen durant més de quatre dècades, ens enfrontem a una obra singular en la seva profunda radicalitat.
 
Arindam Sen (comissari del cicle)