Még kér a nép (Red Psalm)

Una estètica revolucionària

Amb gran virtuosisme i una sensualitat desbordant, Red Psalm filma una revolta camperola a l'Hongria de la dècada del 1890. Compost de només 28 preses llargues, i amb una posada en escena que fusiona el folklore del poble amb la repressió del conflicte, és radical en la seva forma poètica i en l’exposició de la violència política del moment.

En una gran finca hongaresa de la dècada de 1890, un grup de treballadors agrícoles en vaga esperen una resposta a les seves reivindicacions. Quan l’agutzil, després d’intentar subornar-los amb menjar, cala foc, enfadat, a les piles de blat, els treballadors es rebel·len i el maten. L’exèrcit intervé llavors i es produeixen una sèrie de tirotejos. L’amo de la finca, un ric comte, arriba per a raonar amb els vaguistes, insistint en els seus interessos i objectius comuns, però aquests responen amb cites marxistes i el comte mor d’un atac. Quan el capellà local pronuncia un sermó en el qual qualifica l’acció dels vaguistes d’anticristiana, alguns dels militants cremen l’església i adopten els seus propis rituals secularitzats. Arriben més soldats i els vaguistes tenen una última oportunitat de rendir-se. Per un moment, totes les forces s’uneixen en un ball de maig festiu; llavors, amb un senyal de trompeta, els soldats es giren i disparen contra la multitud. L’única supervivent és una dona amb una pistola a la mà; mentre els soldats tornen als seus cavalls, ella els dispara un a un.   

Després del món fosc i ombrívol d’Agnus Dei, l’última pel·lícula de Jancsó, encara que continua preocupant-se pel dolor de la derrota, també gira a la vista als paisatges assolellats i a les cançons i danses de La confrontació. Vist com una peça de coreografia cinematogràfica, Red Psalm mostra a Jancsó encara més segur i confiat que abans, amb la càmera (només hi ha vint-i-vuit plans, tot en exteriors) oscil·lant hipnòticament dins i fora d’una massa en moviment d’homes, dones, nens i cavalls mentre realitzen els ja familiars rituals d’enllaçar els braços, despullar-se davant l’enemic i sotmetre’s a misterioses resurreccions. Just quan un espera que aquest tipus d’invenció es converteixi en repetitiva, Jancsó produeix imatges encara més sorprenents i belles: la primera aparició de l’exèrcit, anunciada per llunyans tocs de corneta, compareixent a la vista darrere d’un grup de figures arremolinades; o la magnífica presa de llarga durada d’un ball de maig llunyà, amb els soldats primer convergint en una alegre melé, i després movent-se per a formar un cercle des del qual disparar als vaguistes en el centre. D’altra banda, la pel·lícula (igual que les seves recents predecessores) planteja qüestions sobre l’actitud de Jancsó davant el seu material que no són fàcils de respondre. La constant repetició d’eslògans i admonicions polítiques (“drets per al poble” es murmura contínuamen, mentre els líders obrers besen i abracen als grups que s’arremolinen) suggereix que Red Psalm ha de considerar-se com una de les obres més obertament polítiques de Jancsó i Hernádi.  

Però encara que descriu un model gairebé clàssic de confrontació entre les noves aspiracions d’una pagesia enfervorida i les tradicions dels terratinents i l’aristocràcia, el contingut queda sovint submergit en l’extrema abstracció de la posada en escena, de manera que el mitjà corre el risc d’eclipsar el missatge. Al final de la pel·lícula, una noia (descrita com un “àngel de la venjança”) despatxa a tot un exèrcit amb una sola càrrega de pistola en un moment de simbolisme oníric que pretén representar el moment en què el poble convertirà la derrota en victòria. En el moment culminant, en certa manera similar a l’Arsenal de Dovzhenko (quan l’heroi es lleva la camisa i queda immune a les bales dels soldats), es percep una visió poètica molt sentida; mentre que en Jancsó l’efecte és el d’un gest més en una pel·lícula feta de gustos bells, però aclaparadorament formalitzats. El món de My Way Home i The Round-Up (amb la forma i el contingut fusionats amb precisió mentre el parany final es tanca com una cloïssa) sembla pertànyer ara a un passat molt llunyà.  

Estève, Michel. L’espace, le mouvement et la figure du cercle (de les sans-espoir à Psaume Rouge) A: Études cinématographiques – Miklós Jancsó. Lettres Modernes – Minard, 1975, París. vol. 104 – 108 pàg. 75 – 116 

Gambetti, Giacomo. Salmo rosso (Még Kér a nép) A: Miklós Jancsó, Il cinema tra storia e vita. Marsilio Editori, Venècia, 2008. ISBN: 978-88-317-9641 pàg. 146 – 150 

Greenspun, Roger. Miklos Jansco’s ‘Red Psalm’ Screened  A: The New York Times 2 d’octubre de 1972 [Consultable a: Miklos Jansco's 'Red Psalm' Screened - The New York Times (nytimes.com)] 

Petrie, Graham. Red Psalm, Még Kér a nép. Flicks Books, 1998, Anglaterra. ISBN: 0948911115 

Rosenbaum, Jonathan. Red Psalm (1971) A: Jonathan Rosenbaum (en línia) 3 de novembre de 2003. [Consultable a: RED PSALM (1971) | Jonathan Rosenbaum] 

Round, Richard. Journals: Cannes A: Film Comment, setembre-octubre de 1972, Nova York Vol. 8 Iss. 3 pàg. 2, 4 [Consultable a: JOURNALS: CANNES - Screen Studies Collection - ProQuest] 

Kiziloz, Brandon. ‘Red Psalm’ is a revolutionary musical masterpiece by a Hungarian visionary A: Washintong Square News, 15 de febrer de 2022 [Consultable a: ‘Red Psalm’ is a revolutionary musical masterpiece by a Hungarian visionary - Washington Square News (nyunews.com)] 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema