Datasheet
“Com fer justícia a aquesta gasiva comèdia negra de set hores de durada, que es troba entre les pel·lícules més impressionants dels noranta?
És una obra sarcàstica sobre els somnis, les intrigues i les traïcions d’una cooperativa agrícola fracassada. Es desenvolupa durant dos dies consecutius d’una tardor plujosa (interpretats des de la perspectiva dels diferents personatges) i més endavant en el transcurs del mes.
La forma de la novel·la s’inspira en els passos del tango —sis cap endavant, sis cap endarrere—, una idea reflectida per l’estructura temporal traslladada, amb les seves dotze seccions i les seves preses llargues, extraordinàriament coreografiades, i uns moviments de càmera que fan pensar en un Andrei Tarkovski desposseït d’espiritualitat i dotat d’una intensitat d’hivernacle d’un John Cassavetes.
Cada secció acaba vigorosament amb la narració en tercera persona fora de pantalla, comentari eloqüent i poètic sobre els personatges i el seu món que prové directament de la novel·la. Sátántangó ens fa compartir molt temps, a més d’espai, amb els seus personatges, i l’efecte global és carregar cada presa de pes moral i narratiu.
Per detestables que siguin aquestes persones, estem tan plenament amb elles, durant uns períodes tan llargs, que no tenim més remei que involucrar-nos en els seus diversos estratagemes.
Entre les extraordinàries seqüències —i en són moltes— hi ha un tour de force fascinant que registra durant una hora els moviments solitaris d’un vell doctor perdut en una foscor alcohòlica, i detalla de manera hilarant la quantitat d’esforç que cal perquè un home obès begui fins a perdre el coneixement.
S’hi ha d’afegir la visible crueltat contra un gat en una altra seqüència, una imitació tan experta com la contínua pluja. Malgrat el seu visible i descarnat realisme, Tarr és un mestre de l’artifici. Si el relat és un comentari indirecte sobre l’enfonsament del comunisme, té molt a dir sobre les degradacions subsegüents del capitalisme.
Com ha assenyalat Tarr, la policia i la naturalesa humana són les mateixes a tot arreu. El tema d’aquesta narració, brillantment construïda, és cosa del món actual, i els seus 430 minuts de durada ininterrompuda són necessaris perquè Tarr té molt a dir i vol fer-ho bé” (Jonathan Rosenbaum).
“Demolidor, fascinant cada minut de les seves set hores. M’agradarà veure’l cada any la resta de la meva vida” (Susan Sontag).