Vint-i-cinc anys de Cinema Jueu, vint-i-cinc anys d’un festival que defensa la diversitat cultural amb estrenes de films d’arreu del món. Un quart de segle fent difusió de la cultura jueva de tots els temps, amb l’ànim de promoure el diàleg per desmuntar prejudicis. El programa d’enguany, del 4 al 18 d’octubre, presenta una miscel·lània de temes que han definit la trajectòria del festival, com ara l’antibel·licisme, la memòria històrica i la convivència intercultural.
La pel·lícula inaugural d’aquesta 25a edició és Reste un peu, de Gad Elmaleh, un film sobre la identitat en el sentit més ampli. Amb un repartiment format pels pares i amics del director, no és una pel·lícula sobre el judaisme, malgrat que aborda la cultura jueva sefardita, amb els seus costums i tradicions. Elmaleh, tant a la realitat com a la ficció, està fascinat per la verge Maria, i en el seu intent de fer-ho comprendre als altres juga amb foc, ja que toca temes tan delicats com allò sagrat, la passió, la temptació i, en última instància, la idolatria, una greu transgressió de la religió jueva.
El dissabte 14, els directors argentins Leandro Koch i Paloma Schachmann presentaran el seu film El projecte klezmer (Adentro mío estoy bailando), Premi a la Millor Òpera Prima a la Berlinale 2023, que ens porta a les regions rurals de l’Europa de l’Est, on va néixer la música klezmer com a part de la cultura ídix, i que va estar a punt d’extingir-se en primer lloc com a conseqüència de l’Holocaust, però també perquè no tenia cabuda en la nova “identitat jueva” que es buscava amb la creació de l’estat d’Israel. El film arrenca amb un toc de comèdia sentimental, però aviat esdevé una recerca dels últims intèrprets locals que van preservar la música klezmer fins que va esclatar la guerra d’Ucraïna.
A la filmografia de la directora franco-israeliana Michale Boganim els grans esdeveniments de la història s’abaten sobre els destins individuals, amb conseqüències que sovint afecten diverses generacions. Emmarcada en el conflicte israelià-libanès que va esclatar el 1982 i va durar més de vint anys, Tel Aviv-Beirut està protagonitzada per dues dones que reneguen de la brutalitat de la guerra i fan pinya per tal de recuperar els seus homes i refer les seves famílies. Aquests dos personatges se salten les fronteres físiques i ideològiques, duent-nos a reflexionar sobre el potencial de la societat civil, i més en concret de les dones, per crear nous horitzons compartits.
De l’illa de Mallorca arriben dues produccions que exploren vessants diferents de l’antisemitisme. L’alemany de la botiga de fotos, de Luis Pérez Bordoy, reconstrueix les desventures de Leo Frischer, un de tants jueus europeus que van cercar refugi a l’illa, tot establint-s’hi, fins que la victòria dels feixistes a la Guerra Civil Espanyola va obligar-los a fugir de nou, enfrontant-se a l’hostilitat provocada per la Segona Guerra Mundial. I Illa xueta, de Felipe Wolokita i Ofer Lazewicki, revisa la discriminació que durant segles han patit els jueus conversos a Mallorca, els anomenats xuetes, i planteja preguntes sobre el futur d’aquesta comunitat que d’un temps ençà ha recuperat la seva identitat. Aquestes dues projeccions comptaran amb la presència dels seus respectius directors.
Adolf Eichmann va ser protagonista d’un judici sonat que ha fet córrer molta tinta, i fins i tot va inspirar la insigne filòsofa Hannah Arendt la seva teoria sobre la banalitat del mal. Però La confessió del diable, les cintes perdudes d’Eichmann ens deixa astorats en sentir la veu del propi Eichmann desdient-se del que va declarar davant del tribunal, tot mostrant la seva veritable personalitat, que no era la d’un simple funcionari. Aquestes entrevistes les va enregistrar el 1957 Willem Sassen, un nazi holandès, i van romandre ocultes durant més de 70 anys, sense que es poguessin fer servir contra Eichmann quan va celebrar-se el judici el 1961.
El polonès Marek Edelman, líder juvenil del Bund (Unió General Laboral Jueva) i també un dels comandants de l’Organització Jueva de Combat, va tenir un paper destacat a l’alçament del gueto de Varsòvia l’abril de 1943, ara fa 80 anys. Acabada la guerra va quedar-se a Polònia per seguir amb el seu activisme social i polític. A primers de la dècada de 1980 va afiliar-se al sindicat independent Solidaritat, i el 1999 va impulsar una crida per aturar els bombardejos sobre Sarajevo. Edelman sempre va demanar-se per què mai ningú no li preguntava si hi havia hagut amor al gueto, i el seu llibre Va haver-hi amor al gueto va ser la seva resposta a aquesta pregunta mai formulada, una obra que va obrir-nos els ulls a una realitat en aparença contradictòria amb l’infern de la reclusió: la passió entre persones abocades a la mort, l’amor que nodreix l’esperança i crea bellesa per poder sobreviure en l’adversitat.
L’art du silence no és només un retrat de Marcel Marceau, sinó també un estudi de l’art de la mímica i les raons de la seva existència. Gairebé tots tenim en la memòria alguna imatge d’ell actuant, però no tothom sap que després que el seu pare fos deportat al camp d’Auschwitz, on va morir, Marceau va convertir-se en un membre molt actiu de la resistència francesa contra l’invasor nazi. Però, sobretot, aquesta pel·lícula és fruit de l’experiència personal del seu director, el suís Maurizius Staerkle, fill del també mim Christoph Staerkle, que era sord. Aquesta sordesa o, millor dit, l’absència de paraules, és la que reivindica l’expressivitat dels gestos d’un art que manifesta en silenci allò que mai no podrà transmetre la llengua, tot transcendint les barreres lingüístiques.
Directors convidats:
Leandro Koch i Paloma Schachmann – El projecte Klezmer
Luis Pérez Bordoy – L’alemany de la botiga de fotos
Ofer Lazewicki – Illa xueta
El Festival de Cinema Jueu també presenta sessions al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona el 17, el 24 i el 31 d’octubre, i al Cinema Truffaut de Girona el 9 i el 16 de novembre.
Amb la col·laboració de:
