La preestrena, dimecres 10 de maig, del seu darrer film ‘No bears’, Premi Especial del Jurat en el darrer Festival de Venècia, obre un petit cicle amb la col·laboració de CineAsia. La trajectòria de Panahi està marcada per la repressió que ha patit del règim del seu país per la seva postura política i la defensa dels drets de les dones.
El 2009 el cineasta iranià Jafar Panahi va ser arrestat per primera vegada. Des d’aleshores, a conseqüència de discrepàncies polítiques amb les autoritats del seu país, ha estat detingut en més ocasions. Se’l va condemnar a sis anys de presó i vint d’inhabilitació professional, però la pressió internacional va aconseguir que se li atorgués la llibertat condicional i Panahi, tot i tenir prohibit sortir del país, ho va aprofitar per seguir creant en la clandestinitat.
El 2022, amb les protestes arran de l’assassinat policial de Mahsà Aminí, la repressió s’ha agreujat i Panahi ha integrat de nou la llarguíssima llista d’artistes i activistes pels drets humans represaliats per l’Estat iranià. Tanmateix, el seu empresonament –acaba de ser alliberat després de declarar-se en vaga de fam- no ha evitat que el seu darrer film, No Bears, realitzat de manera gairebé miraculosa, es vegi arreu del món en una altra mostra de la valentia i el compromís d’aquest cineasta profundament convençut que tan sols la veritat ens farà lliures. Ara les autoritats judicials iranianes acaben d’aixecar-li les restriccions en la seva llibertat de moviments després de catorze anys de no poder sortir del país.
Les experiències de Panahi i el to documental impregnen els altres tres films programats: Això no és cap pel·lícula (2011), documental que reprodueix un dia a la vida de Panahi i Mojtaba Mirtahmasb, el seu antic ajudant de direcció, i ofereix una visió general de la situació actual del cinema iranià; Closed Curtain (2013), segon llarg de Panahi després de la seva condemna, en el qual esdevé el personatge central d’una narració estratificada, complexa i al·legòrica on es divideix entre la voluntat de seguir creant i la temptació del suïcidi, i Taxi Teherán (2015), fals documental en què el mateix Panahi es disfressa de taxista per parlar amb gent diversa que puja al vehicle i prendre d’aquesta manera el pols a la societat iraniana. El film va ser guardonat amb l’Os d’Or del Festival de Berlín.
El cicle comptarà amb presentacions a càrrec de CineAsia.
Jafar Panahi va néixer a Mianeh (Iran) el 1960. Diplomat en Direcció per l’Escola de Cinema i Televisió de Teheran, va començar la seva carrera realitzant curtmetratges documentals i de ficció per a la televisió iraniana. Va ser ajudant de Kambuzia Partovi a El peix, i d’Abbas Kiarostami a A través de les oliveres, abans de dirigir el seu primer llargmetratge, El globus blanc (1995). Nom emblemàtic de la Nova Onada del cinema iranià, després de dirigir El mirall (1997) i El cercle (2000), el 2003 es va alçar amb l’Espiga d’Or a la Seminci de Valladolid amb Crimson Gold. Les seves pel·lícules han rebut altres guardons com el Lleó d'Or a Venècia (El cercle) o el premi al millor guió a Cannes (Tres cares, 2018), entre molts altres.
Amb la col·laboració de:
