Vive l’Amour (Ai qing wan sui)

Un pis buit al centre de Taipei és l’escenari ambigu on tres individus solitaris es creuen de maneres insospitades.

“Gairebé, però no del tot, Tsai ens deixa amb Lin, i potser amb el final més audaç que he vist mai a una pel·lícula de ficció. Lin és un personatge extraordinàriament pertinent per al periode actual de la història humana. Més que qualsevol altre personatge femení de qualsevol pel·lícula que he vist fer durant els darrers deu anys, és (tot i que personalitzada i individualitzada) l’epítom de la dona postfeminista. Vaig créixer durant els anys 70 i principis dels 80, en els moments en què hi havia més il·lusió: amb l’alliberament de les dones, l’alliberament dels gais, del poder negre... La gent d’avui no sembla entendre aquesta il·lusió, o preferiria no entendre-la.  Aleshores vam creure que el món canviaria i que podríem ajudar a canviar-lo: no només hi hauria igualtat per a dones, gais, negres, etc, sinó que totes les coses masculines i patriarcals (grans negocis, estructures de classe, bombes atòmiques...) serien aniquilades. Res d’això, és clar, ha passat, excepte que tot ha empitjorat molt.  

Actualment, les dones son iguals als homes: poden tenir llocs de treball alts en el capitalisme corporatiu, ajudar a devastar el medi ambient; els gais, d’altra banda, estan de moda, i  poden permetre’s boniques cases suburbanes, també adquirir tot el bagatge repressiu tradicional dels heterosexuals. Els negres segueixen sent més invisibles, però a alguns se’ls ha deixat demostrar que son dignes, i ara estan consagrats en grans despatxos.  

Per tant, tornem a Lin i a les seves llàgrimes. Per què plora? Ha tingut el que pensava que volia, una nit de sexe pràcticament anònima i en última instància sense sentit. També té la seva feina. No és precisament això el que el capitalisme corporatiu vol que vulguem? Sembla que sí, si mirem al voltant, per exemple, les constants distraccions que inhibeixen el pensament. 

Tot això és implícit en Lin i en les seves interminables llàgrimes, enmig l’entorn desolat d’arbres esquitxats d’argila i runes, tot i que, per descomptat, no podria formular-ho en aquests termes. Si li preguntem sobre per què plora, què ens podria respondre? És víctima del feminisme “equivocat”, que diu amb força i brutalitat que les dones poden fer el que fan els homes. Mirant la història de la humanitat, per què podrien voler? Per inventar la bomba atòmica? Organitzar l’holocaust? Crear els llocs de treball sense sentit, mecànics i insatisfactoris dels quals depèn, en última instància, el capitalisme corporatiu? El que és extraordinari, tenint en compte el treball anterior de Tsai , és que generalment no té l’empenta política que sí podem situar a Vive l’Amour, i que la va portar tan lluny. 

Pot ser que el millor de la pel·lícula és el seu extraordinari equilibri. El to és, a tot arreu, irònic, però no es tracta d’una ironia cruel ni condescendent, i mai se’ns convida a sentir-nos superiors als personatges. Estem veient comèdia o tragèdia? Ambdues i cap de les dues. Les dues modalitats son aquí inseparables.”  

El realisme poètic d'Helmut Käutner: "Sota els ponts" del 1945 

Coutances, Jean. “Vive l’Amour” a: Télérama. Núm. 2360. (Abril 1995), p. 31-32. 

Herpe, Noël. “Vive l’amour: l’enfer du même”. Positif: Paris. Núm 410 (Abril 1995), p. 25-26. 

Neri, Corrado. Tsai Ming-Lian. Venezia: Cafoscarina, 2004. 

Panozzo, Marcelo [ed.]. Una sandía es una sandía: las películas de Tsai Ming-Lian. Gijón: Festival de cine de Gijón, 2004.  

Tessé, Jean-Philippe. “Vive l’Amour” a: Cahiers du Cinéma. Núm. 670 (Sepembre 2011), p. 12-15. 

Walters, Ben. “Vive l’Amour” a: Sight and Sound; Londres. Vol. 12, Núm 5. (Maig 2002), p. 62. 

Wood, Robin. “Vive l’Amour” a: CineAction. Núm. 79 (2009), p. 17-20. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema