Agnes Christine Johnston (1896-1978)

Va néixer a Pennsilvània en el si d’una família molt modesta. La seva carrera va començar molt aviat, el 1914, quan, acabada de sortir de l’institut, va vendre a Vitagraph el seu primer guió, Tried for his own murder, com a guionista aficionada. Va escriure això a Albert Smith, president de la companyia: 

Només tinc divuit anys i potser creu que soc feliç. Treballaré nit i dia perquè fins i tot els balls i les festes empal·lideixen quan els comparo amb escriure «pel·lícules». Miri, vull anar a la universitat, a l’Escola de Periodisme de Columbia, i estaré encantada de guanyar-me la vida escrivint. Perdó per enviar-li aquesta carta, però li havia de dir l’alegria i la inspiració que el xec em va fer sentir.  

Johnston mai no va anar a Columbia, però el 1915 va entrar de mecanògrafa a l’estudi de Vitagraph a Brooklyn i ben aviat va ser guionista en plantilla. Va escriure uns setze guions per a comèdies dramàtiques o drames marginals com The shine girl i Her New York per a Gladys Hulette i l’excel·lent pel·lícula The fires of youth (1917), estrenats per Vitagraph, Thanhouser i Pathé Exchange. 

El 1917, a l’article «Moving picture world» que es va publicar a The comedy scenario, Johnston afirmava que la «comèdia dramàtica» era el guió perfecte i, de fet, es va convertir en el punt fort de la seva carrera. «El cinema és elemental —explicava—. La seva dependència de l’acció recorda l’home de les cavernes. Provoca primeres emocions i fa pensar a través d’aquestes emocions, els sentiments primaris de la rialla i el plor.» En aquest article també argumentava a favor de la necessitat de continuïtat. El seu ús del terme continuïtat en el text tenia diferents significats: des d’un guió que controlava la fluïdesa narrativa fins al seguiment del procés de producció des de la concepció fins a la redacció, el rodatge, l’edició i la titulació. De fet, més endavant, el guió també es va anomenar en anglès continuity, és a dir, ‘continuïtat’. 

Intentant aprofundir els seus coneixements sobre el procés d’escriptura cinematogràfica, el 1918 Agnes Johnston es va inscriure al curs d’escriptura teatral del professor George P. Baker a la Universitat de Harvard.  

El 1919 es va traslladar a Hollywood i va adaptar Papà Cames Llargues per a Mary Pickford, pel·lícula que va consagrar el personatge de la noia pobra capaç de canviar els cors dels rics que Frances Marion havia inventat. En perfecta consonància amb les seves idees sobre la comèdia dramàtica, la pel·lícula, produïda per la companyia de Pickford, combinava amb eficàcia elements divertits i emotius, i es va convertir en un clàssic del cinema mut. 

Als anys vint, entre moltes altres pel·lícules, va escriure Silk hosiery (1920), una comèdia dirigida per Fred Niblo i produïda per Famous Players-Lasky; comèdies rurals com Chickens (1921); comèdies domèstiques com Passing through; drames de societat com Rich men’s wives, Mothers-in-law i Poor men’s wives; el melodrama Children of dust (1923), dirigit per Borzage, i el melodrama familiar For another woman (1924), ambientat al Canadà i produït per la companyia de baix pressupost Rayart Pictures. Johnston va retornar al seu format preferit, la comèdia dramàtica, amb l’elegant Forbidden paradise (1924), dirigida per Ernst Lubitsch, interpretada per Pola Negri i produïda per Famous Players. 

Després de deixar de treballar per compte propi, el 1925 va signar un contracte de llarga durada amb la Metro-Goldwyn-Mayer (MGM), amb un salari astronòmic. A la MGM va escriure dues pel·lícules de Sjöström: el drama costumista Confessions of a queen, amb Alice Terry, i The tower of lies, una adaptació de la novel·la de Lagerlöf amb Norma Sheer i Lon Chaney, a més de la comèdia amb flappers (noies alliberades) Don’t i el drama romàntic Proud flesh. També li van confiar algunes pel·lícules de Marion Davies, com la comèdia dramàtica Beverly of Graustark, Tillie the toiler i les destacades The patsy i Show people, que avui són dues de les pel·lícules més preuades de l’època.  

Per a Lillian Gish va escriure el drama bèl·lic The enemy (1927), en què la guerra porta la desgràcia a casa d’un professor pacifista. També pateix la deshonra el personatge interpretat per Corinne Griffith a Outcast.  

Sovint escrivia els guions amb el seu marit, Frank Mitchell Dazey, però sempre va ser una defensora de les dones en la indústria cinematogràfica. En una foto publicada en una revista per a fans apareixia asseguda amb els seus fills davant de la màquina d’escriure, imatge que presentava una dona feliçment casada que podia conciliar la vida familiar i la professional.  

El 1929 Johnston va anunciar que es retirava del cinema per dedicar-se a escriure per al teatre i les revistes. Tanmateix, va ser una de les poques guionistes que va continuar treballant bé durant l’era del cinema sonor i va escriure pel·lícules tan divertides com Movie crazy, per a Harold Lloyd; Three wise girls, amb Jean Harlow; Lucky devils, sobre els dobles d’acció; les pel·lícules d’Andy Hardy amb Mickey Rooney i, fins i tot, un western, Black gold (1947). 

Els periodistes sovint parlaven de la seva extraordinària capacitat per compaginar una carrera exigent a Hollywood amb la família. El 1928 Johnston va respondre el següent a Los Angeles Times: «Crec que les dones tenen massa energia creativa per destinar-la només a les tasques de la llar. Et tornes neurastènica si només et dediques a una cosa. M’he adonat que les mares joves que es dediquen massa intensament a la mainada són les que pateixen crisis nervioses; i també les dones de la societat que només fan actes socials, i les escriptores que només escriuen. Quan tens dos guions recents i dos fills petits entre mans, trobes descans i alegria en cada cosa. No t’enfonses.» 

Agnes Christine Johnston va ser una guionista prolífica i respectada que va escriure més de seixanta pel·lícules i va treballar tant per a companyies independents com per a la MGM i Famous Players. També va escriure la comèdia teatral Funny little things i va continuar col·laborant amb el seu marit en produccions per al teatre. El 1966 el matrimoni va publicar un llibre infantil, Pepe, the bad one, inspirant-se en el seu generós compromís amb el voluntariat com a gerents d’un dispensari.