Filmar la memòria del cos

S21, la machine de mort khmère rouge:

Peça clau del debat contemporani sobre l’estatut de les imatges fílmiques en la representació dels genocidis. A S21, els records dels antics guardians i víctimes del centre de detenció i tortura dels khmers rojos a Phnom Penh emergeixen a partir d’un treball de memòria dels cossos en contacte amb el lloc del crim. Els gestos revelen el que la paraula s’esforça en silenciar.

“El que no es pot veure, cal mostrar-ho i amb imatges”, deia Claude Lanzmann. S21 de Rithy Panh respon a la mateixa comminació. No obstant això, a diferència dels nazis que van intentar esborrar tot rastre de l’extermini mateix, els khmers vermells van acumular frenèticament els arxius dels seus crims. Certament, la cultura del secret era l'instrument essencial del clima de terror que va regnar durant quatre anys, de 1975 a 1979, sota l'invisible poder central del denominat Angkar (l'Organització), terme sota el qual es dissimulava la facció dirigida per Pol Pot que havia pres el control del Partit Comunista. Així, fora dels dirigents del partit, l’existència de S21, nom del codi del centre de detenció de Tuol Sleng on catorze mil persones van ser interrogades, torturades i executades, no es va conèixer més que pels guardians i els torturadors que allí treballaven i no tenien el dret de barrejar-se entre la població. No obstant això, el gener de 1979, quan les tropes vietnamites entren en Phnom Sleng, es descobreix en els edificis de l'antic liceu de Tuol Sleng, una massa innombrable de documents: milers de fotografies de presoners fetes a la seva arribada, però també a vegades imatges dels morts en la tortura, així com milers d'informes d'interrogatoris i "confessions" tretes als detinguts. Inspirant-se essencialment en el model dels processos estalinistes, els torturadors volien "provar" de manera absoluta que les víctimes eren culpables. No és, llavors, la falta d'arxius la que justifica l'empresa de Rithy  Panh, sinó el contrari: els khmers vermells van voler literalment canviar la memòria de les seves víctimes, traient-los, sota tortura, la confessió dels seus suposats crims. Malgrat això, una vegada obtinguda la seva "confessió completa", el detingut era immediatament executat. Tota l'empresa apuntava a un únic objectiu: que els torturadors (instruments de la màquina) i les seves víctimes acabessin creient el que Angkar considerava veritable. És per això que, per a Rithy  Panh, es tracta des del principi de recompondre una contra-memòria de l'esdeveniment genocida. 

La qualificació de "genocida", a més, no va en si mateixa. Convé tornar sobre la ideologia d'un règim la utopia assassina del qual va ocasionar en quatre anys la desaparició del 25% de la població cambodjana. La dificultat de pensar l'esdeveniment ve que, amb excepció de l'extermini de la minoria religiosa musulmana formada pels Chams, la "purificació" social planificada pels khmers vermells no correspon a la definició de "genocidi" donada per la convenció de 1948: no apuntava a "destruir en tot o en part un grup nacional, ètnic, racial o religiós". La invenció dels khmers vermells —i el que constitueix, dit pròpiament, l'esdeveniment catastròfic— va ser traçar en el si mateix del poble cambodjà una línia de demarcació entre aquells que estaven conformes al seu ideal de puresa original i aquells que, "en un cos khmer", amagaven un esperit estranger. Es van crear així dues grans categories: la de poble antic, considerat com a pur, lliure de tota influència, perquè estava compost per pagesos originaris de les províncies ocupades pels khmers vermells al principi de la seva conquesta, i la de poble nou, compost per ciutadans i pagesos originaris de les zones controlades pel govern de Lon Nol, que havia de ser deportat per a ser reeducat. La seva "purificació" passava per la deportació cap al camp (totes les ciutats van ser buidades dels seus habitants des dels primers dies de la presa del poder) i la col·lectivització total de la vida quotidiana, transformant el país sencer en un Estat-gulag. Però passava també per la destrucció total, és a dir, famílies incloses, dels representants de les classes dominants d’antany. Considerats com no-reeducables, els funcionaris del govern anterior, els comerciants i els intel·lectuals eren condemnats a desaparèixer. Finalment, la "purificació" va desencadenar una sèrie ininterrompuda de purgues destinades a combatre a l’ "enemic interior" que es va moure des de les files dels quadres del règim fins a les més altes esferes del poder. 

Tota l'aposta del film de Rithy  Panh és donar a veure aquesta frontera invisible i mortuòria, que només certifica el nombre de víctimes. Es tracta per al cineasta de tornar a l'origen del crim metafísic: l'operació d'exclusió que va tenir per resultat expulsar a les víctimes fora de la humanitat. La perspectiva de S21 difereix, no obstant això, radicalment de la de Shoah que, situant-se decididament en el punt de vista de les víctimes, imposa a cada espectador acollir, per si mateix, la cesura catastròfica. A la pregunta que es planteja a tot film-testimoni --com mostrar la ruptura genocida—, S21 respon, en efecte, operant una revolució: per a fer aparèixer la fractura antropològica cal girar la mirada cap als perpetradors. Aquesta inversió ha de comprendre's en totes les seves implicacions. És en la mirada dels botxins que les seves víctimes esdevenen "una cosa diferent als homes". A més, fa falta tornar evidència el que queda avui d'aquesta mirada en les paraules, els gestos, les reaccions dels antics khmers vermells. Però aquesta mirada mateixa ha de ser regirada perquè aparegui el seu revés o el seu doble: la deshumanització que va patir el torturador al mateix temps que la seva víctima. No obstant això, aquest descobriment no pot fer-se —i és aquí que se separa S21 de Shoah- sense l'acord i la participació d'aquells que van ser instruments de mort. 

Rollet, Sylvie. Una Ética de la mirada: el cine frente a la catàstrofe, desde Alain Resnais a Rithy Panh. Buenos Aires: Prometeo Libros, 2019, pp. 205-208. 

Boyle, Deirdre. “Confronting images of ideology: an interview with Rithy Panh”. A Cineaste. Vol. 39, Iss. 3 (estiu, 2014): pp. 33-35. 

Dunks, Glenn. “Stranger in one’s own home: Rithy Panh’s Exile. A Metro. Iss. 193, (2017): pp. 58-63. 

Estrada, Javier H. “Rithy Panh: un artesano de la memòria.” A Caimán Cuadernos de Cine. Iss. 26, (abril, 2014): pp. 16-17. 

Martín Sanz, Álvaro. “Poética de la violència en busca de un relato: el drama del refugiado en Exil (2016) de Rithy Pahn. A Archivos de la Filmoteca. Iss. 75, (octubre de 2018): pp. 211-224. 

Morin, Isabelle. “Los horrores de masas y la obediència incondicional”. A Desde el Jardín de Freud. Iss. 14, (2014): pp.107-122. 

Neil, Philippe. “Duch, le maître des forges de l’enfer”. A Positif. Iss. 605/606, (juliol-agost 2011): p. 93. 

“On a Morality of Filming: A conversation between Rithy Panh & Deirdre Boyle”. A Cineaction. Iss. 97, (2016): pp. 39-44. 

Panh, Rithy. La Eliminación. Barcelona: Anagrama, 2013. 

Sánchez-Biosca, Vicente. “El eslabón perdido de las imágenes en el genocidio camboyano: en torno a La imagen perdida (Rithy Pahn, 2013)”. A Secuencias. Iss. 43-44, (2016): pp. 51-71.  

Sánchez-Biosca, Vicente. “La muerte en los ojos: qué perpetran las imágenes de perpetrador”. Madrid: Alianza Editorial, 2021. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema