Rocha i el Novo Cinema portuguès

Os verdes anos:

Considerat per molts com el film fundacional del Novo Cinema, moviment rupturista dels anys 60 que va regenerar el cinema portuguès en el marc d’un estat immobilista i dictatorial.

Os Verdes Anos ens introdueix en el dia a dia de dos joves que arriben del camp per a buscar-se la vida en una Lisboa moderna, retratada com “un espai claustrofòbic, sense sortides, on tot està frustrat i tot agonitza” (João Bénard da Costa).

Os verdes anos aporta una mirada diferent i fresca a la ciutat de les noves avingudes (adjacents a l’avinguda de Roma) i als seus habitants. Paulo Rocha mostra el mateix entorn urbà que es situaria en altres pel·lícules contemporànies com un espai habitat per gent nova –una minyona i un sabater- que des del poble descobreix el món a la ciutat. Els seus passejos cinematogràfics són com descobriments també per als espectadors als quals se’ls hi ofereix una nova visió de la ciutat des del que revela la càmera, la qual envolta, emmarca i explica les vivències dels personatges. [...] A la pel·lícula, Rocha posa el focus d’atenció en aquells que estan al centre de la transformació social i que passen desapercebuts perquè no pertanyen ni al món de les classes populars ni a la burgesia. I és que és a partir d’aquest llindar, en el que les identitats es dilueixen dins el mateix cinema, que la ciutat es mostra com un món de ningú. 
[...] 
Es tracta d’una pel·lícula sobre els ajustos i els desajustos dels personatges a l’entorn que els envolta, els qual es construeixen com una mena de deambulació on l’espectador no acaba de reconèixer una estructura narrativa habitual. L’acció segueix de manera centralitzada l’evolució del festeig entre els protagonistes, sobretot durant els diumenges. L’argument es desenvolupa com una narració lliure, que dona més atenció a les situacions i els signes de la vida quotidiana més que a una línia argumental que condueix a l’espectador segons les expectatives, els problemes i/o els obstacles. 
El guió i la visió del director (amb adaptació i diàlegs de Nuno Bragança) s'hi inaugura una línia d’autor que no era habitual, ja que totes les pel·lícules anteriors són adaptacions de llibres o són guions d’escriptors, construïts inevitablement per una idea d’abandonament i d’una narrativa ancorada a les convencions del melodrama o del romanç. Doncs, és fruita d’aquesta concepció personal del director, on la part literària o dialògica és menys preponderant que la concepció visual cinematogràfica -allò que aleshores es reclamava com a principi autoral del cinema-, es veu recollit en una noció que és la posada en escena. 
En aquesta concepció, l’espai és un element estructurador de la posada en escena –i la col·locació del personatge dins d’aquest espai, o la definició de l’espai segons el personatge, té una importància central i un significat que no és gratuït. L’enunciat es dedica a acompanyar els personatges en aquesta recerca del no saben què, formada per juxtaposicions narratives i síncopes de moviments, d’una evolució de sentiments implicats en la vida quotidiana, el desenllaç no s’espera -però que acabarà inesperadament en un acte de violència. També per això la resolució narrativa sembla menys aconseguida, tal com van acusar aleshores alguns crítics.  
Els personatges que tria Rocha són molt joves i es descobreixen a ells mateixos, l’altre i la ciutat com un món de referents i noves experiències. Són personatges que encara no saben què esperar de la vida, ni tan sols reconeixen els seus problemes ja que busquen un destí interior amb una determinació que ignoren i que els fa córrer contra el món o malgrat ell. La seva franquesa és el que els converteix en el vehicle dels seus gestos i moviments, actes que no controlen i que en essència expliquen una història d’amor fallida.  

Leonor Areal a Cinema português: um país imaginado, Vol. 1: Os verdes anos – A revolução do olhar 

• Aboim, João Abel. 12 realizadores 12 Filmes. Lisboa: Instituto do Cinema, Audiovisual e Multimédia, 2002. 

• Araújo, Nelson. Cinema português: interseçoes estéticas nas dècades de 60 a 80 do século XX. Lisboa: Edições 70, 2016. 

• Areal, Leonor. Cinema português: um país imaginado: Vol. 1 – Antes de 1974. Lisboa: Edições 70, 2011. 

• Avelar, Raúl. O Cinema português: a distribuição no espaço europeu. Lisboa: Fernando Mão de Ferro, 2019. 

• Madeira, Maria João (ed.). Paulo Rocha. Lisboa: Cinemateca Portuguesa – Museu do Cinema, 2018. 

• Savransky, Miguel. “Posada de llagas la imaginación al poder: sobre el cine de Paulo Rocha”. A La Vida Útil. Iss. 2, (setembre de 2019): pp. 84-85. 

• Turigliatto, Roberto (ed.). Paulo Rocha. Torino: Lindau, 1995. 

• Vernaglione, Paolo. “Conversazione con Paulo Rocha”. A Filmcritica. Vol. XXXVIII, Iss. 377-378, (setembre-octubre de 1987): pp. 477-481. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema