Cinema clàssic japonès

Yama no oto:

Cineasta associat al gènere shomin-geki (drames que exploren la vida de la gent corrent), Mikio Naruse dirigeix l’actriu més emblemàtica del cinema clàssic japonès, Setsuko Hara, en l’adaptació, tranquil·la i dolorosa a la vegada, d’una novel·la de Yasunari Kawabata.

“Diversos teòrics han argumentat que la cultura tradicional japonesa no té la dualitat de l’exterior i l’interior -cos i ànima- que és una pedra angular dels estils d’actuació melodramàtica a Occident, així com un component clau d’actuació. La introducció d’estils d’actuació realistes al teatre i el cinema japonesos van suposar, doncs, un canvi en la pròpia concepció del tema. En japonès, la mateixa paraula, omote fa referència tant a la màscara com a la cara, i el significat de l’expressió d’un actor és ostensiblement llegible a la seva superfície. Roland Barthes fins i tot ha argumentat que no hi ha “interioritat” en el teatre clàssic japonès. Hi ha una cosa que s’anomena netsuen, o manifestació intensa de l’emoció, derivada del kabuki, que es refereix a un rendiment excessiu i és típicament la província dels actors masculins. Tanmateix, la intimitat de les emocions íntimes està tradicionalment absent, com les dones de la vista pública. […] 

A Yama no oto, Shingo és un guardià de les formes culturals tradicionals, i la seva atracció per Kikuko és inseparable de la seva aura de refinament i feminitat tradicional. La seva particular obsessió per la màscara es pot llegir com un gest modernista (per part de Kawabata I Naruse), un reconeixement que el vell està imposant a la jove una forma de caràcter una mica idealista i irresponsable. Vol duplicar la seva bellesa emmascarant-la amb una imatge de bellesa. La mateixa Hara fa una actuació especialment expressiva, i malgrat l’afecte de Kikuko per Shingo, sembla entendre què està passant. A les seves pel·lícules amb Naruse (a més d’aquesta, interpreta papers principals a Meshi i Sudden Rain i papers més petits a Filles, Dones i Mare (Musuma, tsuma, haha, 1960). Hara és molt més expressiva que en alguns dels seus altres papers amb altres directors, però les seves expressions són sempre profundament ambivalents. A través de la seva actuació i dels canvis fets a la història de Kawabata, Yama no oto detalla de manera més eloqüent les dificultats de l’emancipació femenina i les contradiccions de la subjectivitat femenina dins la modernitat japonesa. El preu de la llibertat per a Kikuko és la pèrdua del seu sogre i l’estètica de la natura, la senzillesa i el vell món amb què s’identifica.” 

Catherine Rusell a Sound of the mounatin. Naruse as a modernist 

[…] Naruse no procedeix per acumulació, sinó per pinzellades; no recorre a “cops teatrals” ni a “grans escenes”, sinó que els plans succeeixen, serena, reposadament, a vegades amb rapidesa però mai amb pressa. Ens adonem del que succeeix, quasi sempre, quan ja ha passat, quan els personatges ja s’han resignat al succés o l’han assimilat, no en el moment mateix en que els fets els impacten o remouen. Es podria parlar, si no es tractés d’expressions desvirtuades per l’abús d’ús, de “desdramatització” i “distanciació”. Però seria més exacte parlar de “no dramatització”, de rebuig cap als “grans gestos”, de negativa de posar en marxa els mecanismes d’identificació  entre un sector del públic i les protagonistes, d’aversió a la idea d’imposar-se de qualsevol manera per sobre l’espectador. L’art de Naruse és pudorós, reservat, contingut i discret, però no en té gens d’intel·lectual o “cerebral”. Es podria dir que tots els seus esforços tenien un doble objectiu: d’una banda, aconseguir de les seves actrius i actors la seva màxima autenticitat, és a dir, que a penes fos perceptible que aquests estaven “interpretant”; d’altra banda, assolir entre els personatges i els espectadors la distància exacta, allunyant-los mitjançant la falta d’èmfasi i subjectivisme, i aproximant-los a partir de la veu interior de la protagonista o la seva presència quasi constant a la pantalla. 

Miguel Marías a Sereno esplendor de Naruse. Revista Casablanca 

Marías, M. “Sereno esplendor de Naruse” a Casablanca: papeles de cine, nº 39, p-46-48. Març 1938. 

Masson, A. “Un humor pathétique. Cinq films de Mikio Naruse” a Positif nº 388, p.75-79. Juny 1993. 

Narboni, J. Mikio Naruse. Les temps incertains. Cahiers du Cinéma: París, 2006. 

Russell, C. The cinema of Naruse Mikio. Women and japanese modernity. Estats Units: Duke University Press, 2008. 

Sadao, Y, Shigehiko, H. Mikio Naruse. Editen: Festival Internacional de cine de San Sebastian, Filmoteca Espanyola, Ministeri d’educació I cultura: San Sebastián-Madrid, 1998. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema