Precursors del New Queer Cinema

Precursors del New Queer Cinema:

Exploracions cinematogràfiques al voltant de la sexualitat, el desig o l’erotisme, les peces d’aquesta sessió transgredeixen la moral heteronormativa alhora que plantegen una renegociació de les subjectivitats i de la pròpia imatge.

Referents del que als anys noranta Ruby Rich batejaria com a New Queer Cinema: “són films que fan conscients la construcció de les identitats, treballs irreverents, enèrgics, alternen el minimalisme i l’excés. I sobretot: plens de plaer”.

“A un chant d’amour la narració es divideix en tres seccions estilísticament  separades: la presó, la fantasia del guàrdia i el somni despert del pres gran. La presó es significa amb conjunts de cel·les interiors; la fantasia del guàrdia mitjançant una abstracció de flors blanques balancejant i cossos blancs en quadres sexuals, il·luminats en clarobscurs contra un negre dens de fons i, el somni despert del presoner, té lloc característicament en un exterior del bosc. Aquests tres eixos estan estretament enllaçats, i en la primera visualització de la pel·lícula, pot provocar una confusió del temps, espai i caràcter, tot i que les distincions es fan de manera metòdica i convencional, i el muntatge segueix un paradigma precís de fantasies que es repeteixen tres vegades.  

Dins una estructura narrativa complexa, l’obra de Gennet és sovint autobiogràfica (ja sigui de la seva vida o de les seves fantasies), utilitzant repetidament l’escenari de la presó, i treballada amb temes i motius recurrents, com els de la masturbació, la dansa, la pistola a la boca, relacions de poder, la diferència racial, les flors... A Un chant d’amour Genet representa la seva visualització cinematogràfica per única vegada en la seva carrera, i aquestes imatges es poden comparar amb els seus equivalents literaris a les novel·les.  

Escrit de Jane Giles a The cinema of Jean Genet. Un chant d’amour. 

[...] Les relacions de seducció, les ambigüitats del domini o de la submissió, la inscripció els rols i la seva distribució en l’univers penitenciari entre presoners i guàrdies, no deixen de prefigurar una certa iconografia treballada per Kenneth Anger a Scorpio Rising (1963). Amb aquesta pel·lícula, deixem la cançó per a un espai convuls, on es fa una intensa lluita entre Eros i  Thanatos. El ritme de la pel·lícula intervé com a èmfasi dels rituals de preparació dels bykers, i en aquest cas de l’Scorpio, per a una vetllada. La pel·lícula treballa l’ambivalència de la fascinació i la repulsió per la provocació retratant un grup de bykers i els seus ritus sadomasoquistes. La fascinació s’exerceix en els codis de reconeixement i en una llengua específica de grups minoritaris. Aquest “metallenguatge” ha afavorit una representació de l’homosexualitat en un cinema ell mateix descentrat: l’experimental. L’afirmació d’una pràctica sexual troba el seu equivalent en la producció d’una cinematografia que només pot ser subversiva en les seves formes.  

No hi ha una paradoxa en voler unir els cineastes sota la mateixa bandera per la seva sexualitat, la seva raça o el seu gènere? Aquesta aprehensió no porta la llavor de la producció de falses exemplaritats que, al seu torn, permetran produir altres exclusions? 

Article de Yanni Beauvais a la revista Vertigo 

“[...] Scorpio Rising és, doncs, un text complex i contradictori: d’una banda s’uneix a una condemna modernista de la cultura de masses que recorda a Clement Greenberg, Dwight Macdonald, Max Horkheimer i Theodor Adorno; de l’altra, celebra les formes populars d’una manera que són característiques del postmodernisme gay subcultural i militant. Si bé el moviment global de la pel·lícula redueix el consum popular a la uniformitat, la violència i la mort, els actes singulars d’apropiació al llarg del camí apunten a l’obertura i el potencial polític dels textos populars. Aquesta ambivalència cap a la cultura pop s’estén també a les identitats i desitjos marginals engendrats en els mites i icones culturals de masses; el glamour que caracteritza l’estil i la postura de l’estranger es veu al mateix temps problematitzada per la violència i la negativitat que l’acompanya.  

Assaig de Juan A. Suárez a Pop, Queer, or fascist? The ambiguity of mass culture in Kenneth Anger’s Scorpio Rising 

Anger, K. Hollywood Babilonia II. Barcelona: Tusquets, 1996.  

Beauvais, Y. Kenneth Anger, Gregory Markopoulos et Jean Gennet. A: Vertigo. Paris: Éditions Jean-Michel Place, 1996. Núm 14, p. 63-65 

Bouhours, J. M; Nedjar, M; Noguez, D. Téo Hernandez. Trois gouttes de mezcal dans une coupe de champagne. Paris: Éditions du centre Pompidou, 1997. 

Foster, G. A.“Chapter six: Barbara Hammer” A: Duchovnay, G. Film Voices. Interviews from post script. Nova York: State University of New York press, 2004, p. 109-127. 

Giles, J. The cinema of Jean Genet. Un chant d’amour. Londres: British Film Institute, 1991. 

Suárez, Juan A. “Pop, Queer, or fascist? The ambiguity of mass culture in Kenneth Anger’s Scorpio Rising. A: Bike boys, drag queens and superstars. Avant-garde, mass culture, and gay identities in te 1960’s Underground cinema. Estats Units: Indiana Univerity press, 1996, p. 141- 180. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema