Melodrama popular

7th Heaven:

Chico, un noi que treballa a les clavegueres de París, i Diane, perseguida per la policia, uneixen els seus destins en una història d’autèntica sublimació de l’amor sobtadament trencada per l’esclat de la guerra.

“Afirmar que Seventh Heaven representa un punt àlgid del melodrama a les pantalles, seria un pleonasme; però no només és un monument dins aquest gènere tan concret, sinó que el sobrepassa en molts aspectes. “En ella hi ha escenes de tendresa, duos frenètics que es situen entre les coses més belles del cinema” escriurà Jean Mitry al 1973. De la mateixa manera que en un conte de fades, Seventh Heaven funciona com un rellotge des d’una primera lectura. Les seves imatges delicadament cisellades, les escenografies i els decorats, l’habilitat per oscil·lar entre el drama i l’humor, contribueixen a generar un encant estètic prolongat. És inevitable quedar-se bocabadat d’admiració davant el geni del cineasta al descobrir com dona forma al material més kitsch, més insuportablement melodramàtic en el seu sentit més pejoratiu, ploraner i improbable, per a aconseguir aquesta joia feta de puresa i d’inspiració. [...] El punt de vista intimista de la parella s’alterna harmoniosament amb una reflexió sobre el drama col·lectiu de la guerra i l’expressiva descripció dels desheretats. “És una pel·lícula bonica perquè dona importància a les ànimes de la gent corrent, i perquè aquestes ànimes reben un tracte humà i tendre per part del director”, resumeix Welford Beaton a The Film Spectator.  

[...] 

Com ja se sap, tots els rituals maçònics es refereixen a una “nova vida”, a passar de la foscor a la llum. Doncs, es pot entendre que el gest amb el que “Chico” beneeix a Diane a l’acera, correspon a la iniciació pròpiament dita, a la “transmissió de la llum”, és a dir, de la influència espiritual que permetrà a l’individu iniciar el treball interior que condueix, pas a pas a través dels diferents graus de la jerarquia iniciàtica, a l’alliberació. [...] En els seus ritus de pas, la maçoneria sempre representa l’ascensió espiritual (encara virtual) del candidat per la pujada d’una escala com la de Jacob, sostinguda sobre una pedra o un llibre. L’escala simbolitza l’eix del món que connecta la Terra i el Cel, a imatge i semblança del viatge axial de Dante. [...] Finalment, la utilització iniciàtica de l’escala en espiral (present a l’última part del film) coincideix amb el simbolisme maçònic de les winding stairs (trad: escales cargolades) que condueixen a la “Càmera Central”, l’espai de mort i de resurrecció.  

[...] 

Comparat amb el laberint freudià o les acrobàcies literàries i espiritistes del moviment surrealista, l’enfoc de la pel·lícula tindrà al menys el modest avantatge de reflectir millor les preocupacions reals del nostre cineasta. En tot cas, resulta evident, tant implícita com explícitament, que Seventh Heaven conté l’essencial de la temàtica borzagiana. Totes les pel·lícules posteriors [...] només constitueixen variacions aplicades a casos, ambients, o a un nivell espiritual més particular.  

[...] 

Hervé Dumont a “Amor y adversidad o la escala de Jacob” dins de Frank Borzage. Sarastro en Hollywook (2001) 

Dumont, H. Amor y adversidad o la escala de Jacob. A: Dumont, H. Frank Borzage. Sarastro en Hollywood. San Sebastián-Madrid: Festival internacional de Cine de San Sebastián; Filmoteca Española, 2001, p. 131-154. 

Kyrou, A. L’Amour. A: Kyrou, A. Le surréalisme au cinéma. Paris: Ramsay, 2005, p. 127-148. 

Lamster, F. Souls made great through love and adversity. The film work of Franz Borzage. Metuchen, London: The Scarecrow press, 1981. 

Casas, Quim. Frank Borzage: camara y espiritualidad: un estilo trascendental. A: Dirigido por... Barcelona: Dirigido por S.L, 2001. Núm 306, p. 54-69. ISSN 0212-7245. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema