Rizi

“Tsai Ming-liang depura al màxim el seu estil particular amb el qual allò trivial es converteix en acció dramàtica, afavorida per un rebuig dels convencionalismes narratius en favor d’un lirisme visual la força del qual radica en l’antítesi d’elements (el foc i l’aigua, la soledat i el desig). El cineasta relata amb transcendència magistral allò que en essència existeix per ser oblidat, convertint el cinema en un espai atemporal d’esperes. El temps és el gran aliat d’aquest realitzador els plans estàtics del qual contenen els elements mínims (i imprescindibles) amb els quals poder construir un relat sobre la incomunicació i la soledat. Un elogi ambivalent a la lentitud que prescindeix dels diàlegs, renunciant a la conversa com a únic mitjà per comunicar-se. Potser per això resulta tan eloqüent com bonic la trobada sexual que es mostra a pantalla: una experiència sensorial que transcendeix allò físic a partir del contacte entre dues corporeïtats” (Caimán).