Neorealisme italià

El Neorealisme italià és un moviment heterogeni sota el qual s'ha volgut descriure a cineastes ben diversos, el neorealisme segueix sent considerat el mite fundacional per bona part del cinema europeu. Immediatament després de la segona guerra mundial, Rossellini presenta un relat en temps present on la cruesa del conflicte i la realitat de tot un país es mostren, despullades d’heroïcitat, a través dels destins individuals dels personatges.

Un gran retaule de Rossellini sobre l’alliberament d’Itàlia 

Paisà ha estat sovint considerat com el germà pobre de Roma città aperta. Tot el caire mític i l'esperit de certa sensació de resistència -fortament valorada pels cineastes espanyols dels quals va néixer el «nuevo cine español» dels seixanta- d'aquest film, ha ofuscat sovint els elements continguts a Paisà i que il·lustren d'una manera molt més diàfana les intencions cinematogràfiques de Rossellini.

Paisà és un gran retaule sobre la situació italiana durant els darrers mesos de la II Guerra Mundial. La seva trama dramàtica no està plantejada però sota el prisme melodramàtic de Roma città aperta sinó com un gran fresc on la història s'escriu amb lletra petita i els personatges són éssers gairebé insignificants, però d'una consistència humana tan extraordinària que resulta impossible sostreure's de l'òptica aparentment imparcial amb què la càmera de Rossellini els observa. El film està dividit en sis episodis; dramàticament són inconnexos, però cada un porta el nom d'una ciutat o regió italiana que cronològicament implica l'avenç de les tropes nord-americanes des del desembarcament a Sicilia fins a l'arribada al delta del Po. La resistència dels partisans, com a Roma città aperta, juga un paper fonamental en el film; però no pas l'únic. Per Rossellini també hi tenen cabuda escenes tan quotidianament entendridores com la relació entre un soldat negre i un nen italià que li vol robar les botes o el sojorn d'uns capellans en un convent de franciscans.   

Que ningú no oblidi, però, que el que Paisà ofereix és simplement una trama estrictament fictícia. El neorealisme fou falsament lloat durant molt de temps com un gènere gairebé documentalista sobre la realitat italiana de postguerra. Després s'ha pogut constatar que la seva escenificació és evident; però tot això no és cap retret. Ben al contrari, la tasca de recreació d'una realitat històrica com la que planteja Paisà només pot ser fruit de l'obra d'un mestre.   

Riambau, Esteve (17 de gener de 1985). Un gran retaule de Rossellini sobre l’alliberament d’Itàlia. Avui. Recuperat a: https://pandora.girona.cat/viewer.vm?id=0001004664&page=30&search=pais%C3%A0&lang=ca&view=hemeroteca 

Bondanella, Peter. (1993). The Films of Roberto Rossellini. Cambridge: Cambridge University Press, 183 p. 

Guarner, José Luis. (1973). Roberto Rossellini. Madrid: Fundamentos, 249 p. 

Parigi, Stefania (ed.). (2005). Paisà: analisi del film. Venezia: Marsilio, 169 p. 

Quintana, Àngel; Oliver, Jos; Presutto, Settimio (eds.). (2005). Roberto Rossellini: la herencia de un maestro. València: Ediciones de la Filmoteca (Institut Valencià de Cinematografia Ricardo Muñoz Suay): Filmoteca de Catalunya: Filmoteca Española, 332 p. 

Rossellini, Roberto. (1972). La Trilogia della guerra. Bologna: Cappelli, 313 p. 

Wagstaff, Christopher. (2007). Italian neorealist cinema: an aesthetic approach. Toronto; Buffalo; London: University of Toronto Press, 504 p. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema.