La modernitat d’Antonioni

Primer film en color i darrera col·laboració amb Monica Vitti abans d’iniciar la carrera internacional, Deserto Rosso s’ha descrit com una pintura de la neurosi del món modern. “És massa simplista, com molts han fet, dir que acuso aquest món industrialitzat, inhumà, on l’individu és aixafat i conduit a la neurosi. La meva intenció era al contrari traduir la bellesa d’aquest món on fins i tot les fàbriques poden ser belles” (M. Antonioni).

Lliurament inspirat en un quadre de Matisse, el tractament del color és un element important en la presa de consciència d’aquest món modern, on la neurosi, segons l’autor, no n’és tant la conseqüència, com el resultat de la nostra complicada adaptació.

El desierto rojo (Il deserto rosso, 1964), de Michelangelo Antonioni

L’obra d’Antonioni es situa en el vòrtex mateix del sorgiment d’aquella modernitat cinematogràfica que va començar a ser albirada als textos crítics i teòrics d’André Bazin, Alexandre Astruc o Jacques Rivette. Les seves pel·lícules es mostren poblades per personatges errants, enmig d’un univers dramàtic anòmal, i tant a la deriva com les seves pròpies criatures. Al seu voltant es desplega tot un dens teixit de debats entorn dels seus referents literaris, filosòfics i pictòrics, embolcallant-la d’obres i autors del Nouveau Roman, la filosofia de l’angoixa o la fecunda tradició vinculada amb el pensament existencialista.

La seva decidida aposta per la irracionalitat, pròpia d’una dramatúrgia solcada de silencis i forjada des d’una sensibilitat descentrada, ja havia assolit una formulació plenament madura en el decurs de la trilogia de la incomunicació (formada per La aventura, La Noche i El eclipse), de la mà del seu equip de col·laboradors habitual (Guerra, Fusco, Da Roma...) i de la seva companya sentimental, Monica Vitti.

Il deserto rosso vindrà a assenyalar un punt d’inflexió en més d’un sentit en la trajectòria del director de Ferrara. Entre d’altres coses, perquè l’adopció del color contribuirà a que comenci a propagar-se dins la seva filmografia una encara més agosarada i autoconscient reflexió pictòrica, des de la qual reinterpreta la realitat, transformant-la en matèria d’imatges que funcionen a mode de veritables i enigmàtiques psico-geografies, tan desmaterialitzades, que voregen l’informalisme. Dins seu, les figures comencen a esvair-se o dissoldre’s enmig d’aquell paisatge creixentment fantasmàtic que s’escamparà indefugiblement per la seves obres posteriors.

Juanjo Caballero - Universitat de Barcelona

Antonioni va començar a rodar llargmetratges al 1950, però no va ser fins al cap de catorze anys que va introduir el color als seus films. Ho va fer precisament amb El desierto rojo, una pel·lícula on el treball de la imatge y el valor narratiu dels colors té una importància primordial. Fins i tot, aquesta acurada tasca visual arriba a convertir-se en l’eix principal del film i ofega perillosament els altres elements. 

El desierto rojo segueix la tendència marcada per l’obra anterior d’Antonioni i, en especial, la de la trilogia de la incomunicació que van formar La aventura, La noche i El eclipse. Els seus protagonistes viuen en contínua crisi personal; de fet, Antonioni deixa clar que aquesta actitud angoixada és consubstancial en l’home. L’encert d’Antonioni és reflectir aqueta buidor interna en els paisatges escèptics i grisos que envolten els personatges. En aquest aspecte hi té un paper molt importat el fred panorama industrial de Ravenna, el lloc on es desenvolupa l’acció. La seqüència inicial del film ja defineix el to general: la protagonista passeja amb el seu fill per una fàbrica situada en el entorn desèrtic. En aquest plànols està resumit tot el film: mostra l’estilitzada opció escollida pel director, però també una certa tendència al simbolisme més gratuït. 

Tanta poesia visual resulta una mica embafadora i l’espectador té la perillosa sensació que el director, moltes vegades, només busca épater. 

Monica Vitti és el centre d’un triangle sentimental i, a la vegada, una dona que desitja fugir d’un món que l’ofega. Les seves crisis nervioses són la manifestació d’aquesta insatisfacció vital que no sempre queda ben reflectida amb l’estil una mica pedant i estilitzat adoptat per Antonioni. 

Besoli, Rafael. (20 d’abril de 1993). El desierto rojo: el primer film en color d’Antonioni. Avui. Recuperat a: https://repositori.filmoteca.cat/handle/11091/47748#page=8 

Di Carlo, Carlo. (1964). Il Deserto rosso di Michelangelo Antonioni. Bologna: Cappelli, 152 p. 

Dalle Vacche, Angela. (1996). Cinema and painting : how art is used in film. Londres: Athlone, 303 p. 

Arrowsmith, William. (1995). Antonioni : the poet of images. Nova York; Oxford: Oxford University Press, 195 p.  

Antonioni, Michelangelo. (1970). La Noche ; El Eclipse ; El Desierto rojo. Madrid: Alianza, 260 p.  

Antonioni, Michelangelo. (1965). El Desierto Rojo. Barcelona: Aymá, 121 p., amb textos d’Arnaldo Olivar i Ricardo Muñoz Suay. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema.