Programme: Dies curts | 2021.
La cineasta Carolina Astudillo Muñoz presentarà una selecció dels seus curtmetratges i mantindrà una conversa sobre la seva filmografia.
La sessió comptarà amb una actuació musical a càrrec de Tempe Hernández, músic i compositor d'algunes de les bandes sonores de l'obra d'Astudillo, que presentarà una proposta sonora que viatja per les músiques i sons de les seves peces com un collage sonor performàtic.
Carolina Astudillo. Curtmetratges
Direcció Carolina Astudillo Muñoz
Producció Catalunya
Any 2012-2020
Versió VE (Versió original en castellà)
Durada 41'
Format Arxiu Digital
Descripció Es projecten els films: Herencia (2020); Naturaleza muerta (2020); Un paseo por New York Harbour (2019); El deseo de civilización: notas para El gran vuelo (2014); Líbranos de ellas: notas para El gran vuelo (2014), i Lo indecible (2012).
El gust i l’interès per l’arxiu de Carolina Astudillo fan de la seva filmografia una mena de poètica d’imatges trobades, de les quals transforma el destí a través d’un treball creatiu de recerca i reflexió. En aquesta sessió veurem per primera vegada a la gran pantalla i en continuïtat algunes de les seves peces curtes, un conjunt unitari d’experiències cinematogràfiques que amb els anys han anat configurant una obra coherent.
Es tracta d’assajos estètics —notes, com ella mateixa n’anomena alguns— entorn de preocupacions comunes plantejades sota diverses formes i contextos: la dificultat del testimoni, l’escriptura d’una història no oficial a través de filmacions familiars, la construcció i transmissió de les memòries a les societats contemporànies, l’elaboració visual del cos femení o la temptativa d’esbossar una mena de filiació simbòlica entre generacions de dones.
Sota el guiatge de la cineasta, traçarem un recorregut que parteix de la primerenca Lo indecible (2012), segueix amb dues “notes” per al seu primer llargmetratge, El gran vuelo (2014), i conclou amb els curts més recents: petits films subtils on treballa el muntatge de la imatge amb la veu en off per revelar el sentit profundament polític d’unes escenes aparentment anodines. La trobada entre totes elles rau potser en aquesta voluntat obstinada d’obrir les imatges: de fer-les parlar desmuntant-les i muntant-les amb nous elements, posant-les en tensió i qüestionant-les per fer-ne emergir, com diria Benjamin, els punts de conflicte.