Rèquiem pel cinema mut

Billy Wilder escup sobre Hollywood 

Cinema dins del cinema, comèdia melodramàtica amb agres connotacions crítiques sobre Hollywood i el seu entorn i un empelt de cinema negre: vet aquí el que és aquest exemple de narrativa cinematogràfica a càrrec d'un indiscutible professional que va encertar irregularment la diana i que, sense arribar mai a grans nivells d'exigència ni de coherència ideològica, aquí com a Días sin huella (1945) o com a El gran carnaval (1951) va fer una oberta crítica dels costums i les formes de vida de la societat nord-americana.  

Diríeu -i sembla evident- que Wilder estava prou cremat de Hollywood perquè Sunset Boulevard, enllà de la ficció de l'anècdota, oferís un testimoni alhora incisiu i realista que arriba fins i tot a fer representar els personatges per actrius i actors la realitat dels quals té molt a veure amb els caràcters que encarnen al film. La història de Glòria Swanson és en el fons la de la Norma Desmond de la pel·lícula, i l'al·lusió al director Eric von Stroheim en el personatge que ell mateix interpreta és clara; i també són reals les momificades velles glòries que juguen al bridge amb Norma i el seu drama, inclòs el de Buster Keaton; i són realistes, encara, bé que massa benèvols, els tractaments que es donen a Cecil B. de Mille, oportunista, delator i ferotge anticomunista, i a Hedda Hopper, la periodista sensacionalista que en pro de la moral va ensorrar aquells que no eren sants de la seva conservadora devoció, amb la particularitat de l'habilitat de Wilder per aconseguir que ells mateixos s'avinguessin a interpretar els seus propis papers. 

És agradable per als cinèfils comprovar com continuen funcionant avui idees tan reeixides com ara que sigui l'home que veiem mort a la piscina, de boca terrosa —en un pla singularment reeixit—, el qui enceta la narració en primera persona, o com la baixada final per les escales de la Norma, altre cop a primera plana d'actualitat, sota els focus dels reporters i amb Eric von Stroheim, com als bons temps, dirigint els càmeres que cobreixen el reportatge. I és indiscutible l'eficàcia de la progressiva creació del clima d'ofec, d'angoixa i d'encerclament, semblant a un tirarany, entorn del protagonista, remarcant com és d'impossible jugar dues cartes alhora. I en aquesta comesa la música hi té un paper decisiu, com de presagi o de premonició. 

La geometria dels plans, els moviments dels personatges i els de la càmera són realment tot un tractat de llenguatge cinematogràfic, i així va quedant clar en cada moment qui és que domina o qui és realment en aquest pla l'autèntic protagonista. Un final en excés melodramàtic, si es mira des del fred punt de vista del tractament, no esborra el retrat dur de la sordidesa i el patetisme. 

López i Llaví, Josep Maria (30 de març de 1988). Billy Wilder escup sobre Hollywood. Avui. Recuperat a: https://pandora.girona.cat/viewer.vm?id=0001022984&page=35&search=sunset&lang=ca&view=hemeroteca 

Armstrong, Richard. (2000). Billy Wilder: american film realist. Jefferson, North Carolina; London: McFarland, 164 p. 

Bellido López, Adolfo. (2000). El Crepúsculo de los dioses = Sunset Boulevard: Billy Wilder. Barcelona [etc.]: Paidós, 157 p. 

Bogarde, Dirk. (1988). Más allá de Sunset Boulevard. Barcelona: Ediciones B, 206 p. 

Brion, Patrick. (2012). Billy Wilder. Paris: CNRS, 233 p. 

Brode, Douglas. (1976). The Films of the fifties: Sunset boulevard to On the beach. Secaucus, N.J: Citadel Press, 288 p. 

Crowe, Cameron. (2002). Conversaciones con Billy Wilder. Madrid: Alianza, 379 p. 

Rentero, Juan Carlos. (2016). Billy Wilder: la romántica amargura de un cínico. Madrid: Ediciones JC, 206 p. 

Staggs, Sam. (2003). El Crepúsculo de los dioses: Billy Wilder, Morma Desmond y el sueño oscuro de Hollywood. Madrid: T&B, 358 p. 

Wilder, Billy; Brackett, Charles; Marshman, D. M. (2004). Sunset boulevard. Madrid: Plot, 141 p. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema.