Neorealisme abans del neorealisme

Escrivia Gilles Deleuze que els neorealistes italians, més que imitar a Ozu van unir-se al cineasta japonès. El 1932, el seu estil ha pres distància respecte a les pràctiques occidentals; He nascut, però... crònica quotidiana, d’una família als suburbis de Tokyo, filmada a alçada d’infant, n’és un bon exemple.

He nascut, però... (Umarete wa mita keredo, 1932)

Quan els nens van començar a viure al cinema

He nascut, però... (1932) és la vint-i-quarta pel·lícula de la filmografia de Yasujiro Ozu; no obstant, s'ha d'emmarcar plenament en una etapa de joventut i formació de la personalitat cinematogràfica del seu autor, que en aquell moment tenia 29 anys.

[...] En essència, He nascut, però... és una pel·lícula sobre l'aprenentatge, per part dels nens, de les relacions de poder i dependència que operen en l'àmbit social.

[...] He nascut, però... té, pel que fa als seus elements temàtics, la majoria dels que més tard definiran el cinema d'Ozu. L'àrea on es desenvolupa la història és la familiar i el centre on gira la construcció dels seus personatges: el conflicte generacional entre pares i fills. També hi ha un tercer element que crida l'atenció, ja que és pràcticament inexistent en el cinema Ozu: l'impacte de les estructures socials en l'àmbit familiar o individual dels personatges. [...]

També l'acció de He nascut, però... té lloc entre els tres espais principals que dominen el cinema d'Ozu (si exceptuem el bar que aquí no apareix). L'espai central és, òbviament, la casa familiar, amb dues de les seves ampliacions bàsiques: una pròpia del pare que és l'àmbit de treball, exemplificada a l'oficina. I una altra, pròpia dels fills, com n'és l'escola i, en aquest cas, particularment l'espai intermedi de "els suburbis", on tenen lloc els jocs infantils, un espai que contribueix - com també és el cas de Tokyo no yado- a projectar un ambient molt proper al del neorealisme italià.

Sobre aquestes coordenades, que en essència són les mateixes que les de les seves pel·lícules de maduresa, Ozu articula - més que una trama argumental - una sèrie de personatges que en la seva manera d'observar i actuar sostenen la continuïtat de la pel·lícula.

[...] Concloent, He nascut, però... és una pel·lícula que sorprèn principalment pel sentit de versemblança que despren. Poques vegades el món de la infància ha resultat creïble i l'anatomia de les seves emocions tan precisament matisada i viva com en aquesta pel·lícula, i sorprèn doblement pensar que en el cinema occidental no reconeixerem res semblant fins a l'inici del Neorealisme italià, amb aquest grup de nens i nenes del final de Roma, ciutat oberta (Romacitta aperta,1945) o amb la galeria de nens que viuen en el millor cinema de De Sica, malgrat el seu gust pels registres més sentimentals.

Alberó, Pere. (1997). He nacido, pero... (Umarete wa mita keredo, 1932). Cuando los niños empezaron a vivir en el cine. Nosferatu, No. 25-26 (desembre), p. 78-80.  

Hasumi, Shiguéhiko. (1998). Yasujirô Ozu. París: Cahiers du cinéma, 237 p. 

Jackson, Jean-Pierre; Losilla, Carlos; Santamarina, Antonio [et al.]. (1997). Yasujiro Ozu. Nosferatu, No. 25-26 (desembre), Donostia Kultura, 158 p. 

Ozu, Yasujiro. (2017). La Poética de lo cotidiano: escritos sobre cine. Madrid: Gallo Nero, 233 p. 

Peris Eugenio, Marta. (2019). La Casa de Ozu. València: Shangrila, 247 p. 

Pujol, Núria; Santamarina, Antonio [eds.]. (2000). Antología de los diarios de Yasujiro Ozu. Valencia: Filmoteca Generalitat Valenciana; San Sebastián: Donostia Kultura; La Corunya: Centro Galego de Artes da Imaxe, 354 p. 

Richie, Donald. (1974). Ozu. Berkeley: University of California Press, 275 p. 

Schrader, Paul. (2019). El Estilo trascendental en el cine: Ozu, Bresson, Dreyer. Madrid: Ediciones JC, 207 p. 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema.