"Dies curts" és una iniciativa engegada per Filmoteca de Catalunya amb la voluntat de fer més visible un format tan maltractat com el curtmetratge. Conscients dels seus problemes de distribució i exhibició, ens plantegem aquest canal de difusió com una eina per conèixer cineastes i alhora fer passar aquests dies de confinament de la manera més curta possible. Per aconseguir-ho, setmanalment comptarem amb noves seleccions de curtmetratges, alguns de cineastes experimentades i d'altres d'autores que tot just comencen.
La sisena proposta és Belén Funes (Barcelona, 1984). Després d'estudiar direcció a l’ESCAC i guió a l’EICTV, Cuba, treballa com a script i ajudant de direcció en nombroses produccions espanyoles. El seu primer curt-metratge Sara a la fuga (2015) va ser seleccionat a festivals com Zagreb Film Festival i Cinemed i va guanyar la Biznaga al millor curt-metratge i a la millor direcció al Festival de cinema de Màlaga. La seva segona peça, La inútil (2017) va estrenar-se a la Seminci de Valladolid i va ser nominada als Premis Gaudí. El 2019 realitza el seu primer llargmetratge titulat La hija de un ladrón, recompensada amb el Goya a la Millor direcció novell i tres Gaudí: Millor pel·lícula de llengua no catalana, Millor direcció i Millor guió (compartit amb Marçal Cebrián). El 2016 Variety la selecciona com una dels deu talents espanyols a seguir.
Programa
(disponible fins al 27.05.2020)
Els curtmetratges de la Belén Funes són com finestres obertes al present de dos personatges femenins. Fora del marc no hi veiem res, i tanmateix intuïm algunes veritats de la vides de la Sara i la Merche a partir d’un moment concís atrapat al vol de la seva quotidianitat. La manca d’explicacions, juntament amb l’actuació de les actrius, aporta a les pel·lícules una naturalitat poc comú que la cineasta seguirà explorant amb el seu primer llarg. La hija de un ladrón opera un salt en el temps per mostrar un nou episodi vital de la protagonista de la primera peça, Sara a la fuga. El desarrelament perceptible en aquesta, la manca de referents i llaços familiars estables, la desil·lusió constant i el sentiment de soledat, segueixen ben presents a la segona, com el vincle veritable entre els dos films.
A la Merche, la cineasta ens la presenta al llarg d’una nit, d’entrada conduint un taxi a Barcelona i més tard a la festa de la seva millor amiga. Es troba a la trentena i de seguida percebem el seu desencant: dificultats econòmiques, precarietat laboral, una feina que odia, cap projecte engrescador. L’autocrítica constant, la reserva i l’autocompassió enrareixen les relacions amb qui l’envolta. Se sent una completa inútil...