Dossier Film (INCLUDED AT Aula de cinema 2019/2020)
Nathan Juran
Ken Kolb
Bernard Herrmann
Wilkie Cooper
Kerwin Mathews, Kathryn Grant, Torin Thatcher, Richard Eyer, Alec Mango, Danny Green, Harold Kaske
EUA
1958
THE 7th VOYAGE OF SIMBAD: Ray Harryhausen és l’autor
Aquest sèptim viatge fantàstic de Simbad, estrenat aquí amb el títol de Simbad i la princesa, és una de les millors demostracions de les capacitats artesanals i autorals de Ray Harryhausen en el terreny dels efectes especials analògics i els trucatges del stop motion. Ell és el coproductor del film, responsable de l’argument –inspirat en les aventures de Simbad als relats de Les 1001 nits– i l’encarregat de donar vida a esquelets que lluiten a espasa amb el protagonista, àligues de dos caps, dragons, ciclops i humans miniaturitzats. Una sèrie B lúdica i síntesi perfecta entre el cinema d’aventures i el fantàstic als anys 50, on totes les peces encaixen amb precisió demostrant, en contra de la política dels autors cahierista, que un film és fruit del treball d’equip compenetrat: res millor que l’escena de Simbad lluitant a espasa amb l’esquelet reviscut pel mag pèrfid al ritme d’una música de percussió de Bernard Herrmann, que simula el cruixir dels ossos de tan particular rival.
Ja he comentat algun cop que, en els anys cinquanta, el cine nord-americà cercava donar sortida a un tipus de relat d’aventures amb un to més madur que en les dècades anteriors. L’excepció va ser Simbad i la princesa, hereva d’un vell cinema d’aventures orientals, màgiques i meravelloses. El títol original, The Seventh Voyage of Sinbad, fa referència a un nou viatge del popular mariner de ficció però, en realitat, el sèptim ja figura en els contes de “Les mil i una nits”. La sèptima aventura inventada per a l’ocasió, vuitena si es té en compte l’existència real d’una sèptima (la qual, per cert, dona una imatge poc agradable de Simbad), va ser escrita per Kenneth Golg a partir d’un argument de Ray Harryhausen. Simbad i la princesa recupera del cine anterior d’aventures orientals no només el component màgic i meravellós sinó també certa brillantor cromàtica (mars infinitament blaus; tons terrosos per a exteriors, que fan pensar més en el warnercolor que en el technicolor; coves lúgubrement il·luminades en les que el vermell s’associa amb el perill dels abismes de la lava) i, per suposat, l’encant artesà dels efectes especials, a càrrec del citat Ray Harryhausen, qui va dissenyar i donar moviment al ciclop, a l’au roc i la seva cria, a una balladora dona-serp, un drac i un habilíssim esquelet espadatxí, apart de la ingeniosa utilització de maquetes per a jugar amb les diferències de mida entre la princesa Parisa i el capità Simbad. Tot això acompanyat per la música voluntàriament naïf de Bernard Hermann, que juga amb Saint-Saëns i amb els estereotips sonors de l’orientalisme hollywoodià.
Des de l’inici, amb l’obscura imatge del vaixell envoltat per la boira, l’aventura de Simbad està contada amb un ritme, un sentit de la progressió narrativa, una dolçor (a la que el pas del temps ha donat una pàtina quasi melancòlica) i una desimboltura que la fan irresistiblement simpàtica. La terra rocosa que, envoltada de boira, es divisa de nit des del vaixell, suggereix amenaça, perill; la mateixa terra (l’illa Kolosa) vista de dia i subjectivament gràcies al balanceig de la càmera instal·lada a la barca dels mariners, anticipa l’existència d’una natura hostil; una gran cara de pedra (res a veure amb Hawthorne) excavada en una roca té una ressonància mítica i màgica que poc després es veu confirmada amb l’aparició del mag Sokurah (Torin Thatcher) perseguit pel ciclop i amb la solució del geni de la làmpada (Richard Eyer) per a ajudar al mag i als mariners; si a això s’afegeix un pla submarí que mostra com la làmpada cau al fons del mar i que el ciclop es retira després de recollir-la, les expectatives no poden ser millors. La pel·lícula no les defrauda: hi ha un Bagdad bigarrat i de colors cridaners; hi ha una festa palatina en la que Sokurah fa gala de la seva habilitat com a mag convertint a la criada de Parisa en una contorsionista dona-serp; hi ha un graciós ús ad hoc de pols màgica i fum de colors; hi ha una seqüència amorosa als jardins de palau; i hi ha, sobretot, una escena estupenda: la reducció de mida de la princesa Parisa mentre dorm al seu llit. Qui pot resistir la invitació d’emprendre el viatge amb el Simbad i la seva tripulació de retorn a l’hostil, màgica i mítica illa Kolosa?
Latorre, José Mª (2002). El séptimo viaje de Simbad. Dirigido por... vol. 314, p. 76.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
(1959). The 7th voyage of sinbad. Monthly Film Bulletin, 26, 21.
Casas, Q. (2007). Simbad y la princesa: Un ballet de huesos. Dirigido Por..., 95.
D'Amicone, G. (2006). Simbad y la princesa. Dirigido Por..., 62-63
Heinz, R. (2007). Kerwin mathews. Film - Dienst, 60, 18.
Latorre, José Mª (2002). El séptimo viaje de Simbad. Dirigido por... vol. 314, p. 76.
Newman, K. (2017). Sinbad trilogy. Sight and Sound, 27, 87
Torfs, M. (2007). The ray harryhausen box. Filmmagie, 55