Gigi

Ni Audrey Hepburn, ni Leslie Caron: Danièle Delorme. La protagonista del film de Jacqueline Audry no canta i, tanmateix, és la més Gigi de totes. És a dir, es tracta de l’adaptació més fidel de la novel·la homònima de Colette. El guió, escrit pel marit de la cineasta, Pierre Laroche, ens trasllada, igual que les imatges d’aquest film rodat als Studios Éclair (Épinay-sur-Seine), al món de la Belle Époque i a una figura en concret: la de la demi-mondaine, doncs aquest és el futur que desitgen per la jove Gigi la seva àvia, anomenada Mamita i interpretada per Yvonne de Bray, i la seva tia, Alicia, interpretada per Gaby Morlay. És en aquesta esfera en particular i en aquest ambient decimonònic on cal comprendre l’argument del film i aquí és on excel·leix la proposta, doncs el transmet a la perfecció en els hàbits, costums, luxe i espais, així com en l’esplèndid Palais de Glace on es patina i es beu champagne fred, mentre un mira i vol ser mirat en el sí de la societat burgesa i benestant.

Probablement aquest és el punt fort d’aquesta proposta, doncs permet contextualitzar millor l’argument, mentre que en la més famosa adaptació cinematogràfica d’aquesta obra, la de Vincente Minnelli (1958), a vegades pot resultar una mica més confós perquè és un film americà amb una factura cent per cent de la Metro-Goldwyn-Mayer (MGM) realitzat pel tàndem especialista en comèdies musicals format per Alan Jay Lerner -pel guió- i Frederick Loewe -per la música-, així com produït per Arthur Freed, qui ja havia fet Un americano en Paris (An American in Paris, 1951), un altre musical dirigit per Minnelli. Una proposta, doncs, tallada a la mida de les pel·lícules de la MGM, amb un guió força diferent de la peça original. Això sí, utilitzant un Star System plegat d’intèrprets francesos que treballaven a Hollywood: Maurice Chevalier (Honoré Lachaille), Louise Jourdan (Gaston Lachaille) i Leslie Caron (Gigi). Per altra banda, cal dir que també la novel·la es portà al teatre a Broadway el 1951-1952 gràcies a una adaptació d’Anita Loos i posada en escena de Raymond Rouleau, amb Audrey Hepburn com a protagonista, escollida per la pròpia Colette. De fet, Audrey Hepburn i Dirk Bogarde havien d’ésser els actors protagonistes en l’adaptació de Minnelli, malgrat van declinar l’oferta. Maurice Chevalier, en canvi, rebé un paper destacat en el rol de l’oncle del protagonista, mentre que no succeeix així en el film d’Aubry, on aquest personatge resulta més secundari i és més fidel al text original.

A tot això cal afegir-hi que van anar a rodar alguns exteriors a París, però tanmateix no aconsegueixen transmetre aquella atmosfera pròpia de la novel·la que tan bé recrea la proposta d’Aubry, una cineasta a reivindicar i que, de fet, ha adaptat tres obres de Colette, les tres protagonitzades per Danièle Delorme: la que ens ocupa, Minne, l’ingénue libertine (1950) i Mitsou ou Comment l’esprit vient aux filles... (1956). Per altra banda, també val la pena assenyalar que en les pàgines de les novel·les de Colette s’hi respira erotisme, hi circulen dones decidides i amb poder, així com hi prima el desig físic per damunt dels propòsits espirituals, fruit en part de les experiències d’una autora que portà una vida molt lliure per la seva època, protagonitzant diversos escàndols i vivint públicament la seva bisexualitat, així com també alguns dels films d’Aubry tracten temes que van resultar polèmics i fins i tot van ser censurats -cas del seu primer llargmetratge, Les Malheurs de Sophie (1945)- o que tractaven qüestions com l’homosexualitat -Olivia (1951) o La Garçonne (1957)-.

En definitiva, una obra que ha quedat a l’ombra a causa de l’aclaparador èxit de l’adaptació de Minnelli i que cal reivindicar en tant que expressa de manera molt més clara el clima de la Belle Époque -al·ludint fins i tot a una figura com és La Bella Otero, just al principi del film- i que permet comprendre molt millor i sense confusions la proposta de Colette i tot el que comporta l’univers de les demi-mondaines i de les relacions de la societat al París del segle XIX.

Dra. Marta Piñol Lloret

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Gigi. (1950). Monthly Film Bulletin, 17, 3

Rollet, Brigitte (2015). Jacqueline Audry: La femme à la caméra. Rennes: Presses Universitaires de Rennes.

Levieux, M. (1984). Jacqueline audry (1908-1977). Revue Du Cinéma, Iss. 396, pàg. 105.

Berthomé, J. (2015). Hommage: Danièle Delorme 1926-2015. Positif, Iss. 658, pàg. 75.