Mildred Pierce

De la dificultat d’inscriure un determinat film d’una forma tancada en un concret gènere cinematogràfic, Mildred Pierce n’és un bon exemple. Tradicionalment associada al “cinema negre”, pel seu origen en una novel·la de James M. Cain, un dels pilars de la novel·la criminal, no deixa d’estar inserida en una de les variants del melodrama, les anomenades “women pictures”. De fet, el crim que obre Mildred Pierce és un element afegit al guió a instàncies del productor Jerry Wald, motiu del rebuig de Cain d’assumir aquell guió, quan ell mateix havia tingut una frustrant trajectòria com a guionista, després del seu contracte amb la Paramount el 1932. Pocs dels seus guions havien arribat a les pantalles o en alguns casos no apareixia acreditat als crèdits, de la mateixa forma que el codi Hays havia impedit fins mitjan anys 40 la transferència fílmica de novel·les com Pacto de sangre -origen de Perdición (Double Indemnity, B. Wilder, 1944) o El cartero siempre llama dos veces (amb el film homònim de Tay Garnett el 1946), títols que amb Mildred Pierce constitueixen la gran trilogia d’adaptacions de l’escriptor.

Del seu fonament melodramàtic podem ressaltar la condició de film “de dones”, ja que la presència de Joan Crawford -contractada per la Warner després de divuit anys a la MGM- en un nou, per a ella, paper de “mare”, que li va suposar el seu únic Oscar a millor actriu, i la seva confrontació amb Ann Blyth en el de la seva odiosa filla es constitueixen en el principal eix d’un film on els personatges masculins queden relegats a una condició secundària. Cal ressaltar que aquesta dimensió melodramàtica és un aspecte evocat per nombrosos films posteriors, entre els que podem incloure títols propers com Tacones lejanos o Todo sobre mi madre (P. Almodóvar, 1991 i 1999) i Mi vida sin mí (I. Coixet, 2003). Cal també remarcar que l’estructura narrativa del film -fonamentada en un ampli flashback que engloba quasi tot el film- correspon a una tradició compartida pels dos gèneres, el criminal (amb la seva variant “negra”) i el melodramàtic; quelcom que també arriba a certs aspectes de la posada en escena (com la il·luminació i l’escenografia, la profunditat de camp en certes escenes, l’ús de la música de Max Steiner, etc.).

Aquest caràcter proteic en genèric es correspon bé amb la trajectòria de Michael Curtiz, un cineasta de llarga trajectòria (170 films acreditats), iniciada en la seva Hongria natal el 1912 i tancada el 1961 a Hollywood, on va arribar el 1926 després de passar per Alemanya. Capaç de realitzar films en absolutament tots i cadascun dels gèneres habituals al cine clàssic de Hollywood, mai reconegut com a “autor” per la crítica, mancat d’un estil o un món “propi”, però alhora responsable de títols tan diversos, comercials i famosos com 20.000 años en Sing Sing, El capitán Blood, La carga de la Brigada Ligera, Robín de los Bosques, Ángeles con caras sucias, Dodge, ciudad sin ley, Yanqui Dandy, Casablanca, Noche y Día, Sinuhé el egipcio o Los comancheros.

Finalment, recordem que la novel·la de Cain va reaparèixer en forma de mini-sèrie televisiva produïda per HBO el 2011, a càrrec d’un cineasta prestigiós com Todd Haynes, amb Kate Winslet en el personatge de la Mildred que encarnarà la Crawford en el film de Curtiz i amb un to molt més proper a les intencions de la novel·la originària en el seu anàlisi de la classe mitjana americana dels anys 30.

Un bon melodrama

Mijaíl Kertesz, abans d’americanitzar el seu nom amb el llegendari Michael Curtiz, va arribar a Hollywood – juntament amb cineastes hongaresos com Andre de Toth, Steve Sekely i Laszlo Fejos – amb el seu ofici ben après com a documentalista i com ajudant de direcció de Stiller i de Victor Sjostrom, així que li va ser fàcil col·locar-se en les llistes de preferència de les grans marques cinematogràfiques nord-americanes, que no entenien de passaports i nacionalitats, sinó de bons rendiments econòmics per a les seves pel·lícules.

I aquesta lliçó se la sabia bé Kertesz-Curtiz, que va ser un dels que més convincentment va saber combinar qualitat i comercialitat, en misterioses dosis, capaces de comptabilitzar el judici intuïtiu profà i l’enrevessat anàlisi del cinèfil. Motiu que explica el seu èxit i la permanència d’aquest a través de tres dècades. Inicià la seva filmografia a Hollywood l’any 1927, amb sis pel·lícules en un sol any, cap digna de ser recordada, i la va tancar el 1961 amb la fluixa Francisco de Asís i l’agradable Los comancheros. Al mig va deixar una llarga i contradictòria filmografia, en la qual hi ha una mica de tot i per a tots els gustos.

Mildred Pierce, situada justament al centre de la seva filmografia nord-americana, és una novel·la de James M. Cain, híbrida de relat negre i història sentimental, i a la manera habitual d’aquest rar i excel·lent escriptor, amb pinzellades de crítica social sobre la vida en les classes mitjanes nord-americanes. L’any 1945, la Warner Brothers, que havia comprat els drets del llibre i encarregat fer un guió sobre ell a un especialista en melodrames, Ronald McDougall, va posar el feix de folis en mans de Michael Curtiz i li va encarregar realitzar-lo.

L’acidesa del relat havia estat dulcificada prèviament al guió – no oblidem que en aquells anys, el públic nord-americà demanava caramels abans que bufetades – i, Curtiz, un director eclèctic, amb personalitat enèrgica i difusa al mateix temps, capaç del millor – Casablanca, Dodge, Ciutat sense llei, Els comanxers, The Sea Hawk – , en la mitjana – The Scarlet Hour, Virginia City, Yanki Dandy – i del pitjor – The Egyptian, Francisco de Asís, El capità Blood, La càrrega de la Brigada lleugera –, però molt sagaç a l’hora de diagnosticar per on va la comercialitat d’un film, s’oblidà totalment de Caïm i va jugar obertament a la carta sentimental, obrint sense inhibicions l’espineta del melodrama.

El resultat és, en el seu gènere, més que acceptable. I hi ha una raó addicional per afegir a l’olfacte de Curtiz per a orientar aquesta amarga història de Caïm pel costat sentimental, que és fer-lo gravitar quasi completament sobre el fascinant rostre, un punt de dur, de sec, d’angulós, però capaç d’efectuar brillantíssimes i apassionades transfiguracions líriques, de Joan Crawford, en aquell moment, en la seva plenitud.  

Crawford es va emportar l’oscar a la millor interpretació femenina principal i Ann Blyth va completar el mèrit emportant-se a casa l’estatueta destinada a la millor interpretació femenina secundària. Curtiz, novament, es manifestava com un director d’actors atractiu i habilíssim, tal i com havia demostrat a Casablanca, tres anys abans, on va dirigir amb estrany temperament i rigor a mitja dotzena d’actors, sense pràcticament conèixer el guió, sense saber cada dia l’escena que havia de rodar al dia següent, malgrat tot, una continuïtat en el relat inconcebible, tenint en compte les condicions en les que es va filmar.

Angel Fernández Santos

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

Mérida, Pablo. Michael Curtiz. Madrid : Cátedra, 1996.

Navarro, Antonio, José. Michael Curtiz : el autor olvidado. "Dirigido por...", Vol. 454, Iss. 1,  (Abr. 2015), p. 48-51.

Hutchinson, Pamela. Mother’s ruin. "Sight and Sound", London Vol. 27, Nº 4 (Apr. 2017), p. 99.

Tejero, Juan. ¡Este rodaje es la guerra! : segunda parte : sangre, sudor y lágrimas en el plató. Madrid : T& B, cop. 2004.

Bourget, Jean Louis. Le roman de Mildred Pierce. “Positif”, Vol. 327 (May 1988), p. 67-68.