03/01/2018
Només nou cineastes poden presumir d’haver rebut en dues ocasions la màxima distinció del festival de Cannes. El 2016 l’exquisit club format per noms com els de Kusturica, Haneke, Coppola i els germans Dardenne -que van visitar la Filmoteca el 2017- s’ampliava amb Ken Loach. El britànic, en la seva tretzena participació al festival francès, repetia Palma d’Or amb 'I, Daniel Blake', després d’haver-la guanyat deu anys abans per 'El viento que agita la cebada'.
El director britànic ens visitarà el dia 30 de gener per presentar ‘I, Daniel Blake’, Palma d’Or al festival de Cannes
“El cinema ha de mantenir una postura de lluita contra el poder. Un altre model de societat és possible i fins i tot necessari enfront del que ha imposat aquests anys el neoliberalisme”, reblava un veterà Loach, sempre combatiu i utòpic. I és que els moviments polítics, les lluites socials, la classe treballadora, la reivindicació dels drets i la dignitat de les persones han estat sempre al centre del discurs, sòlid i coherent, d’aquest autor que ha comptat amb còmplices habituals com la productora Rebecca O’Brien i el guionista Paul Laverty.
Loach va entrar en contacte amb el teatre mentre estudiava Dret a Oxford, però de seguida es va sentir més atret pel món audiovisual. A principis dels seixanta va accedir a una beca a la BBC i la seva carrera comença lligada a la televisió, amb docudrames hereus del Free Cinema. Kes (1969), el seu segon llargmetratge, ja el consagra internacionalment, però la seva oposició a la política de Margaret Thatcher té repercussions sobre la seva carrera professional, greument afectada durant la dècada dels vuitanta. Quan la dreta deixa el poderLoach reapareix per convertir-se en un notari implacable de la seva cara més fosca, ja sigui retratant les clavegueres del conflicte nord-irlandès a Agenda oculta, com en les cròniques dels estralls de l’atur, les retallades i les polítiques socials restrictives, protagonitzades pels estrats més desafavorits i marginats de la societat en films com Riff-Raff, Plouen pedres, Ladybird, Ladybird i Mi nombre es Joe.
Amb el seu característic estil despullat, sobri i realista, amb una aposta clara per la naturalitat extrema en les interpretacions, Ken Loach també s’acosta a altres escenaris, latituds i moments històrics, com la Guerra Civil espanyola en la celebrada Tierra y libertad, l'exili nicaragüenc a La canción de Carla, la immigració mexicana als Estats Units a Pan y rosas o l’activisme nord-irlandès més primitiu a El viento que agita la cebada i Jimmy’s HallDesprés d’aquest film anuncia que es retira del cinema, però el retorn dels conservadors al govern el fa tornar a les constants més identificables del seu cinema amb I, Daniel Blake, el dur i emotiu drama d’un humil treballador atrapat en el laberint burocràtic del sistema socio-sanitari britànic. La retrospectiva que la Filmoteca li dedica per arrencar la programació 2018 inclou 16 dels seus llargmetratges i tindrem el privilegi de comptar amb la presència del mateix Loach, el 30 de gener, per presentar la segona projecció de la seva darrera pel·lícula a la Sala Chomón.
Sessions del cicle Ken Loach, la consciència social a la Filmoteca
PEL·LÍCULA | DATES DE PROJECCIÓ |
Family Life |
Dijous 11 de gener / 20.00 h |
Riff-Raff |
Divendres 12 de gener / 17.00 h |
Hidden Agenda |
Divendres 12 de gener / 19.30 h |
Raining Stones |
Diumenge 14 de gener / 19.00 h |
Kes |
Dimarts 16 de gener / 21.30 h |
Ladybird, Ladybird |
Divendres 19 de gener / 17.00 h |
My Name is Joe |
Dimarts 23 de gener / 20.00 h |
Land and Freedom |
Dimecres 24 de gener / 20.00 h |
I, Daniel Blake |
Dimarts 30 de gener / 20.00 h |
The Navigators |
Dijous 1 de febrer / 17.00 h |
It’s a Free World |
Dissabte 3 de febrer / 22.00 h |
The Spirit of ’45 |
Diumenge 4 de febrer / 19.30 h |
A Fond Kiss |
Dimarts 6 de febrer / 21.30 h |
Bread and Roses |
Dijous 8 de febrer / 20.00 h |
The Wind that Shakes the Barley |
Divendres 9 de febrer / 21.30 h |
The Angels’ Share |
Dimarts 13 de febrer / 20.00 h |