Dossier

Un conte pervers en clau d'horror

Come back

01/04/2016

Introducció

 

En general, el terror al cinema s'ha vingut presentant des d’una perspectiva meravellosa, fantàstica o tremendista. Els fantasmes, els éssers d'ultratomba; els assassins psicopàtics, vénen a constituir el festeig acompanyant d’una bona part dels títols més populars del gènere. Cal afegir una escenografia que fa de la foscor, els cementiris, els boscos assotats pel vent i la pluja un acompanyament gairebé obligat. I, finalment, la música, una música que afecti directament al nostre sistema nerviós, aprofitant el violí o el piano com a heralds de la tragèdia. Tot això constitueix un corpus que s'ha fet efectiu i, per això, acadèmic.

Doncs bé, Polanski va trencar aquests motlles. Rosemary’s Baby (Roman Polanski, 1968) ens va presentar una vessant diferent de la por, del terror. Aquest s'ajustava a un obra que tenia un plantejament que, en certa manera, fregava el costumisme. En el Nova York de finals dels 60, en un edifici convencional i més aviat luxós, podia ocórrer el més extraordinari: que el fill del diable fos concebut per una dona com hi ha centenars, milers en qualsevol lloc. I tot això mentre pintem el saló, mengem amb els nostres amics o simplement busquem treball d'actor en alguna producció teatral. La quotidianitat es va assentar en una perspectiva en la qual l’arribada del fill del Dimoni era quelcom, no ja desapercebut, sinó fins i tot vulgar. En això radicava el més esfereïdor i també la gran troballa del director, de la seva posada en escena. No hi ha foscors sinistres, llocs solitaris, paios encoberts. Tot era anodí i fins i tot lluminós. No sentíem grinyols ni veus ululants. Així és com la por, el sinistre espiritual, cobrava una nova dimensió, que en meditar sobre ella ens aconseguia de ple en tota la seva realitat. El nostre veí, l'home o la dona amable que s'interessen per col·laborar amb nosaltres, per ajudar-nos amb les maletes, donar-nos la mica de sal necessària per condimentar. La bondat d’aquestes persones que, en ocasions, pot resultar-nos fins a incòmoda, potser siguin servidors d'un dimoni que existeix i que està esperant que li obrim la porta.

 

L'edifici Dakota de Nova York, protagonista de Rosemary's Baby

 

La reflexió de Polanski, a la fi dels 60, reafirma el caràcter dels artistes per predir per on van a transcórrer els temps esdevenidors. Ho fan millor que els economistes. Va tenir raó. Fa segles que la tenia. Abans de Polanski uns altres ho havien reflectit. L'home en la seva actuació normal és més terrorífic que les històries de Bram Stoker, Lovecraft, Shelley i el mateix Stephen King. La lectura d'un diari, la visió d'un telenotícies, han vulgaritzat la por de tal manera, que ens hem acostumat al terror: som terrorífics i no som conscients d'això. Possiblement el Dimoni porta molt temps governant, fent classe a la Universitat o tenint fills amb una dona maca, que no sap que ha parit la descendència de la Bèstia. Per cert, a la Bèstia li agraden els "BMW" o els "Rolex".

Polanski va saber veure astutament tot això i explicar-nos-ho. Aquest cop, en tornar a casa, sí teníem motius per espantar-nos a l’entrar; amb les seves llums halògenes i la seva moqueta de color clar, en qualsevol pis es podia estar celebrant el naixement d'una criatura... sinistra. Però hi havia més en aquesta interessant pel·lícula que va modificar el concepte de la por cinematogràfica fent-la més intel·ligent. Estava també l'ambició fins a extrems desmesurats. La que sentia un jove John Cassavetes per triomfar en la vida. A costa del que fos. Per un paper de protagonista sacrificarà a la seva dona, una fràgil Mia Farrow, que il·luminarà el fill del Dimoni sense saber-ho, mentre que el seu marit aconsegueix actuar en una obra de Broadway. El pagament dels satanistes per la seva covardia i mesquinesa. Avui, en qualsevol diari llegim coses semblants tots els dies. És cert. 'I estava la casa. L'edifici "Dakota". Un bloc d'apartaments de Nova York, on uns anys després moriria un màrtir exagerat: John Lennon. Com explica el mateix Polanski en les seves memòries, ell es convertia en l'estel de la pel·lícula. Sense ell, no existiría Rosemary’s Baby. La veritable raó de ser de tot el que contemplàvem no eren els personatges: els ginecòlegs, ancians, amics als quals participaven o patien l’ultraterrenal. No. Era aquest bloc d'apartaments. Com qualsevol altre que hi hagi a qualsevol carrer important de qualsevol ciutat important d'Europa o d’Amèrica.

 

 

García Fernández, Emilio C. Guía histórica del cine : 1895-2001. Madrid: Editorial Complutense, 2002.

 

 

 

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

 

Bibliografía

 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

 

 

  • Aguilar, Carlos [et al.]. Cine fantástico y de terror: del giallo al gore. San Sebastian: Donostia Kultura: Semana de Cine Fantástico y de Terror, [1997].
  • Aguilar, Carlos. Cine fantástico y de terror japonés: 1899-2001. San Sebastian: Donostia Kultura: Semana de Cine Fantástico y de Terror, [2001].
  • Alonso Barahona, Fernando. 100 películas de terror. Barcelona: Royal Books, 1993.
  • Alonso Barahona, Fernando. Historia del cine de terror a través del cine. Barcelona: Film ideal, cop. 1998.
  • American gothic: el cine de terror USA 1968-1980. Antonio José Navarro (ed.). Donostia: Semana de Cine Fantástico y de Terror de San Sebastián: Donostia Kultura, 2007.
  • British horror cinema. Steve Chibnall ; Julian Petley (ed.). London ; New York: Routledge, 2002.
  • Butler, Ivan. Horror in the cinema. London: A. Zwemmer ; New York: A.S. Barnes, 1970.
  • Cine fantástico y de terror español: de los orígenes a la edad de oro (1912-1983). Rubén Higueras Flores (ed.). Madrid: T&B, 2015.
  • Corral, Juan M. Hammer: la casa del terror. Madrid: Calamar, cop. 2003.
  • Cozzi, Luigi ; Tentori, Antonio. Italian horror movies: 1960-2012. Roma: Profondo Rosso, 2012.
  • Curti, Roberto. Italian gothic horror films, 1957-1969. Jefferson: McFarland & Co., cop. 2015.
  • Draven, Danny. The Filmmaker's book of the dead: how to make your own heart-racing horror movie. Burlington, MA: Focal Press, cop. 2010.
  • El Cine fantástico y de terror de la Universal. San Sebastian: Donostia Kultura: Semana de Cine Fantástico y de Terror, [2000].
  • European nightmares: horror cinema in Europe since 1945. Patricia Allmer, Emily Brick, David Huxley (ed.). New York: Wallflower, cop. 2012.
  • Fernández, Fausto. Pantalla espectral: las 50 películas básicas de fantasmas. Barcelona: UOC, 2016.
  • Ferris, Ángel ; Fontanet, Núria. Más de 200 películas que no deberías ver antes de morir. Llinars del Vallès: Quarentena, 2012.
  • Frank, Alan. Horror movies: tales of terror in the cinema. London: Octopus Books, 1974.
  • Frank, Alan. Terror films. London, [etc.]: Hamlyn, [1977].
  • Frank, Alan. The Horror film: handbook. London: Batsford, [1982]
  • Gubern, Román ; Prat Carós, Joan. Las Raices del miedo: antropología del cine de terror. Barcelona: Tusquets, 1979.
  • Guillén Barrantes, Sergio ; Puentes Gómez, Andrés. El Terror desconocido: más allá del cine de género. [S.l.]: Bubok Publishing, 2013.
  • Guillot, Eduardo. Escalofríos: 50 películas de terror de culto. Valencia: Midons, 1997.
  • Horror movie posters. West Plains: Bruce Hershenson, 1998.
  • Hutchings, Peter. Historical dictionary of horror cinema. Lanham [etc.]: Scarecrow Press, 2008.
  • Jones, Darryl. Horror: a thematic history in fiction and film. London: Arnold, 2002.
  • Losilla, Carlos. El Cine de terror: una introducción. Barcelona [etc.]: Paidós, 1993.
  • McCarty, John. The Modern horror film: 50 contemporary classics from "The curse of Frakestein" to "The lair of the white worm". New York: Carol Publishing Group, 1990.
  • Memba, Javier. El Cine de terror de la Universal. Madrid: T&B, 2004.
  • Memba, Javier. La Hammer: su historia, sus películas, sus mitos. Madrid: T&B, 2007.
  • Ortega, Juan Carlos. Horror movies: lo mejor y lo peor del cine de terror. Mallorca: Dolmen Books, 2011.
  • Pedrero Santos, Juan A. Terror cinema: ¡cine clásico de terror! Madrid: Calamar, cop. 2008.
  • Penner, Jonathan. Cine de terror. Madrid [etc.]: Taschen, cop. 2012.
  • Pérez Agustí, Adolfo. Cine de vampiros: un recorrido por el terror. Madrid: Masters, DL 2005.
  • Pesadillas en la oscuridad: el cine de terror gòtico. Antonio José Navarro (ed.). Madrid: Valdemar ; Sitges: Festival Internacional de Cinema de Catalunya, 2010.
  • Pirie, David. A New heritage of horror: the english gothic cinema. London ; New York: I.B. Tauris, 2008.
  • Pitts, Michael R. Columbia Pictures : horror, science fiction and fantasy films: 1928-1982. Jefferson, N.C ; London: McFarland, cop. 2010.
  • Prieto, Miguel Ángel. ¡Malditas películas! el Exorcista, la Semilla del diablo, la Profecía, Poltergeist y otras leyendas negras del cine. Madrid: T&B, cop. 2007.
  • Pulido, Javier. La Década de oro del cine de terror español (1967-1976). Madrid: T&B, 2012.
  • Rodríguez, Hilario J. Museo del miedo: las mejores películas de terror. Madrid: JC, 2003.
  • Schneider, Steven Jay. 100 european horror films. London: British Film Institute, 2007.
  • Skal, David J. Hollywood gótico: la enmarañada historia de Drácula. Madrid: Es Pop, 2015.
  • Ven y mira: el cine fantástico y de terror en la zona prohibida. Rubén Lardín (ed.). Donostia: Semana de Cine Fantástico y de Terror de San Sebastián: Donostia Kultura, 2011.
  • Worland, Rick. The Horror film: an introduction. Malden: Blackwell Publishing, 2007.
  • Zelati, Paolo. American nightmares: conversazioni con i maestri del new horror americano. Roma: Profondo Rosso, cop. 2014.

 

 

Films