Descoberta del món oriental

Ozu, Kurosawa i Mizoguchi van dominar la denominada “Edat d'Or” del cinema japonès amb la creació de diverses dotzenes d'obres mestres inapel•lables. Amb Rashomon (1950), Kurosawa va obrir el mercat occidental al cinema japonès i poc després Mizoguchi va causar sensació amb Ugetsu monogatari (Cuentos de la luna pálida de agosto)(1953). Ozu, per contra, no va arribar a ser completament apreciat a escala internacional fins a començaments de la dècada dels setanta (uns deu anys després de la seva mort), si bé la rellevància que la seva obra ha anat adquirint en alguns cercles amb el pas del temps ha acabat per eclipsar als altres dos cineastes. El reconeixement tardà d’Ozu constitueix un bon exemple de l'arbitrarietat i el capritx amb que el cinema d'una cultura s'exporta i és assimilat per una altra. Durant la dècada dels cinquanta i fins a ben entrada la dels seixanta, la concentració d'obres cinematogràfiques importants va ser tal que és comprensible que algunes cintes i cineastes es perdessin entre la multitud. Per exemple, en 1954 es van estrenar, entre d’altres, Shichinin no Samurai (Los siete samurais), de Kurosawa; Nijushi no hitomi (Veinticuatro ojos) i Onna no sono, de Keisuke Kinoshita; Chikamatsu monogatari (Los amantes crucificados) i Sansho Dayu (El intendente Sansho), de Mizoguchi; Yama no oto (La voz de la montaña) i Bangiku (Crisantemos tardíos), de Mikio Naruse; Shiosai, de Senkichi Taniguchi; Kuroi Ushio, de So Yamamura; Samurái, d’Hiroshi Inagaki, i Gojira (Godzilla, Japón bajo el terror del monstruo), d’Ishiro Profunda. En 1958 es van produir a Japó 504 llargmetratges, entre ells: Narayama bushiko (La balada de Narayama), de Kinoshita; Haha sannin, de Seiji Hisamatsu; Kakushi Toride no San-Akunin (La fortaleza escondida), de Kurosawa; Higanbana (Flores de equinoccio), d’Ozu; Iwashigumo (Nubes de verano), de Naruse; Enjo (Conflagración), de Kon Ichikawa; Yoru no tsuzumi, de Tadashi Imai; Hadaka no taisho, de Hiromichi Horikawa, i Kyojin to gangu (Gigantes y juguetes), de Yasuzó Masamura. Entre els cineastes que no van ser tinguts en compte figuren tres actors convertits en directors: Só Yamamura, Shin Saburi i Kinuyo Tanaka.

Ozu baixà la càmera a nivell de terra per endinsar-nos en els seus microcosmos familiars

Els cineastes japonesos han demostrat una capacitat sorprenent per a la introspecció i la projecció d'una mirada reflexiva i infrangible sobre la cultura, les tradicions i la vida quotidiana del seu país. Si un volgués entendre la psique dels japonesos, el seu cinema ens ofereix multitud de pistes de com es veuen a si mateixos. La discòrdia familiar, o si més no la inevitabilitat de la dissolució de la família, va constituir un element nuclear en els films de Yasujiró Ozu, un cineasta considerat des de fa temps com el “més japonès” dels directors japonesos (tot el contrari que Kurosawa, el més “occidental”). Això expressa de forma indirecta l'actitud proteccionista que alguns japonesos encara tenen cap a Ozu i el seu públic: consideren que l'espectador estranger mai arribarà a entendre per complet l'obra de l'autor, encara que el sensacional estudi de Donald Richie Ozu: His Life and Films contribuís a encoratjar l'interès per l'obra d'aquest cineasta a tot el món. Malgrat això, la grandesa d’Ozu, com la de Kurosawa, es basa en la universalitat dels seus personatges i conflictes. En les famílies d’Ozu, els fills lluiten per la cura i la responsabilitat sobre els seus ancians pares, mentre els progenitors es debaten alhora entre assegurar el matrimoni de les seves filles o bé permetre (i, en ocasions, fins i tot encoratjar) als seus fills adults iniciar el seu propi camí per deixar enrere als seus pares. El celebrat estil d’Ozu —amb la col•locació de la càmera a baixa altura, com si estigués asseguda entre els personatges, els primers plans d'actors mirant directament a la càmera, l'ús de plànols fixos, els enquadraments tallats dels personatges i l'ús de l’atrezzo— destil•lava les seves idees a la seva mateixa essència, dotant d'una importància cabdal a cada frase i cada gest. Tokyo monogatari (Cuentos de Tokio) (1953) tal vegada sigui el millor i més popular exemple de l'estil d’Ozu, tot i que a mitjans de la dècada dels quaranta el director ja ho havia perfeccionat i va passar la resta de la seva carrera reprenent i refinant els seus temes.

Galbraith, Stuart. Cine japonés. Madrid [etc.]: Taschen, cop. 2009.

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema

- Anderson, Joseph L. The Japanese film : art and industry. Princeton: Princeton University Press, cop. 1982.

- Bock, Audie. Japanese film directors. New York: Kodansha International, 1978.

- Burch, Noël. Pour un observateur lointain: forme et signification dans le cinéma japonais. Paris: Cahiers du cinéma: Gallimard, cop. 1982.

- Choukroun, Jacques. Balade dans la critique française des années 50, partie à la découverte du cinéma japonais. “Cahiers de la Cinémathèque”, núm. 72-73 (nov. 2001), pàg. 106-113.

- Cinéma et litterature au Japon: de l'ère Meiji à nos jours. Max Tessier (ed.). Paris: Centre Georges Pompidou, 1986.

- Da Costa, Marco. El Cine japonés bajo el peso de la tradición: de Rashomon a The Ring. Barcelona: Azul, DL 2010.

- Davis, Darrell William. Picturing japaneseness: monumental style, national identity, japanese film. New York : Comissao do Centenário de Figueira da Foz, 1996.

- Desser, David. A Filmmaker for all seasons. En Asian cinemas: a reader and guide. Dimitris Eleftheriotis ; Gary Needham (ed.). Edinburgh : Edinburgh University Press, cop. 2006. Pàg. 17-26.

- Du Côté des classiques ou le second âge d’or. En Tessier, Max. Images du cinéma japonais. [Paris]: Henri Veyrier, 1990. Pàg. 155-232.

- Fernández Cuenca, Carlos. Imágenes del cine japonés. San Sebastián: Festival Internacional del Cine, 1961.

- Giuglaris, Shinobu ; Giuglari, Marcel. El Cine japonés. Madrid: Rialp, 1957.

- High, Peter B. The Imperial Screen: japanese film culture in the fifteen years'war: 1931-1945. Madison, Wisconsin: University of Wisconsin Press, cop. 2003.

- Inuhiko, Yomota. Verso la seconda epoca d’oro, 1952-1960. En Storia del cinema mondiale. Vol. IV. Gian Piero Brunetta (ed.). Torino: Giulio Einaudi, 1999-2001. Pàg. 968-979.

- Japanese cinema: texts and contexts. London ; New York: Routledge, 2007.

- Mellen, Joan. The Waves at Genji's door: Japan through its cinema. New York: Pantheon Books, 1976.

- Reframing japanese cinema: authorship, genre, history. Arthur Nolletti, Jr. ; David Desser (ed.). Bloomington ; Indianapolis: Indiana University Press, 1992.

- Richie, Donald. A Hundred years of japanese film: a concise history, with a selective guide to videos and DVDs. Tokyo [etc.]: Kodansha International, cop. 2001.

- Richie, Donald. Japanese cinema: film style and national character. London: Secker and Warburg, 1971.

- Richie, Donald. Japanese movies. Tokyo: Japan Travel Bureau, 1961.

- Richie, Donald. Ozu. Berkeley [etc.]: University of California Press, 1977.

- Sato, Tadao. Giappone. En Cinemasia. Venezia: Marsilio, 1983. vol. 1. Pàg. 3-56.

- Sato, Tadao. Japón: el cine de posguerra. En Historia general del cine: Europa y Asia: 1945-1959. José Enrique Monterde ; Esteve Riambau (ed.). Madrid: Cátedra, cop. 1996. Pàg. 333-352.

- Sato, Tadao. Le Cinéma japonais. Paris: Centre Georges Pompidou, 1996.

- Schneider, Roland. Cinéma et spiritualité de l'Orient extrême: Japon et Corée. Paris: L'Harmattan, 2003.

- Tessier, Max. El Cine japonés. Madrid: Acento, cop. 1998.

- Tomasi, Dario. El Cine japonés de los años 50. En  Historia general del cine: Europa y Asia: 1945-1959. José Enrique Monterde ; Esteve Riambau (ed.). Madrid: Cátedra, cop. 1996. Pàg. 353-390.

- Tucker, Richard N. Japan: film image. London: Studio Vista, [1973].

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema