El realisme poètic francès

El terme Realisme poètic va ser proposat per Georges Sadoul, sempre disposat a trobar estils i escoles organitzades on uns altres només varen advertir conglomerats no gaire congruents. Va considerar com partícips d’un estil que va denominar d’aquesta manera,  un conjunt de films francesos realitzats durant la dècada dels trenta i una mica més enllà, que conjugava un criteri realista a la seva temàtica, tot i que líric i fins i tot afectat en relació a l’estilització visual.

Un realisme estètic, on les històries tocaven allò quotidià, cap allò decididament popular o fins i tot trivial que es veien enriquits per una posada en  escena minuciosament calculada en quant a la il•luminació, la composició de pla o des del guió, pel desplegament d’una treballada qualitat literària dels diàlegs. No podia estar absent del quotidià –com per donar-li una altra volta de clau poètica al realisme en qüestió-  l’aparició d’algun aspecte simbòlic. Podria establir-se com la primera fita d’aquest corrent a la trilogia composada per Le Grand Jeu (1935), Pension Mimosas (1935) i La Kermesse héroïque de Jacques Feyder. La figura central, taciturna i tràgica de Jean Gabin va acompanyar el realisme poètic a Pépé le Moko (Julien Divivier, 1937) en un intent d’apropar al moviment amb els films de gàngsters. Però el moment culminant va ser el trobament entre Marcel Carné i Jacques Prévert, que van posar imatges i paraules respectivament al món que envoltava la figura de Gabin a Le Quai des brumes (1938) i Le Jour se léve (1939), dues pel•lícules que també estaven avingudes a terme realisme negre. Una mica més endavant a Les Enfants du Paradis (1945), el realisme poètic no renegava d’un veïnatge potser massa arriscat amb els retaules, a un retrat del París del segle XIX on els autors semblaven trobar-se amb més sintonia que amb el cinema mateix. Alguns historiadors intentaren lligar a Jean Renoir en aquest corrent, tot i que l’obra renoiriana desafia el pertànyer a aquesta categoria. Allà on el realisme poètic flueix un amanerament manifesta en l’actuació, el tractament visual i els parlaments, Renoir tendeix cap a una exploració de la fluïdesa natural on la vitalitat dels personatges fa trontollar qualsevol èmfasis transcendentalista en pro d’una ficció on l’artifici es converteix en un joc còmplice, i no ens l’ostentació d’un excels esteticisme. És així com Toni (1935) es permet assombrosament prefigurar certes atmosferes neorealistes, o La Bête humaine (1938) s’imposa la crònica implacable vorejant el naturalisme sobre les carns patidores –enverinades per generacions d’alcohòlics d’un turmentat Gabin.

Russo, Eduardo A. Diccionario de cine: estética, crítica, técnica, historia. Buenos Aires ; Barcelona: Paidós, 1998.

Jean Gabin, un rostre etern del cinema francès indissociable al realisme poètic

La còmoda etiqueta del “realisme” va cobrir, en efecte, en el transcurs dels anys trenta a tot un seguit de realitzadors francesos de molt diverses característiques que no van arribar mai a constituir una veritable Escola. Molt allunyats els uns dels altres en quant a gustos, preocupacions, temperaments i estils, Carné, Duvivier, Feyder, Grémillon o Renoir, per exemple, només tenen en comú que han escollit a vegades per casualitat certs temes i climes que eren aprofitats a pel·lícules d’uns i altres, sense que es pugués parlar de la menor intenció de plagi i que havien utilitzat sovint la col·laboració dels mateixos guionistes, Charles Spaak i Jacques Prévert.

A dia d’avui diferenciem millor tot allò que separava aquests realitzadors en la pròpia mesura en que el seu valor ha aparegut en una llum més equitativa. El “realisme francès” segueix sent en definitiva més ric en feliços records que en veritables grans obres i la majoria de les seves pel·lícules que han dominat aquest període han envellit considerablement: ja sigui Le Quai des Brumes (1938) o Le Jour se Lève (1939) de Marcel Carné;  Le Grand Jeu (1934) o Pension Mimosas (1935) de Jacques Feyder; La bandera (1935) o Pépé Le Moko (1937) de Julien Duvivier o Lumière d’été (1942) o Le ciel est à vous (1943) de Jean Grémillon. Sacrificant-se alhora al naturalisme literari, el romanticisme de la “gent dolenta” i als legionaris desesperats i sentimentals i a l’expressionisme fotogràfic, han il·lustrat sovint un univers híbrid, artificial, nascut de la moda i fràgil com ella. Caldrà que aquest pseudorealisme decaigui singularment en direcció, per exemple, d’allò veritablement fantàstic socialment, de la crònica familiar o de la novel·la d’Stendhal per assolir entre 1940 i 1945 fites tan importants com Les visitants du soir (1942) o Les enfants du paradis (1945).

Méndez-Leite, Fernando. Las grandes escuelas del cine. Madrid: Cirde, 1980.

Consulteu altres dossiers elaborats per la Biblioteca del Cinema
 

- Amiel, Vincent. Un Réalisme raisonné. “Positif”, núm. 550 (déc. 2006), pàg.91-92.

- Chirat, Raymond. Le Cinéma français des années 30. Renens : 5 Continents, 1983.

- Le Cinéma français par excellence (1935-1945). En Billard, Pierre. L'Âge classique du cinéma français: du cinéma parlant à la Nouvelle Vague. [Paris]: Flammarion, 1995. Pàg. 163-448.

- Courtade, Francis. Les Malédictions du cinéma français: une histoire du cinéma français parlant. Paris: Alain Moureau, 1978.

- Crisp, Colin. The Classic French cinema, 1930-1960. Blomington ; Indianapolis: Indiana University Press, cop. 1993.

- Crisp, Colin. Genre, myth, and convention in the french cinema 1929-1939. Blomington ; Indianapolis: Indiana University Press, 2002.

- La escuela francesa. En Méndez-Leite, Fernando. Las grandes escuelas del cine. Madrid: Cirde, 1980. Pàg. 89-116.

- Europa y Ásia: 1929-1945. José Enrique Monterde ; Casimiro Torreiro (ed.). Madrid : Cátedra, cop. 1997.

- French cinema of the occupation. En Lanzoni, Rémi Fournier. French cinema: from its beginnings to the present. New York ; London: Continuum, 2002. Pàg. 103-142.

- From clarity to obscurity: French Cinema’s age of modernism. 1930-1958. En Hayward, Susan. French National Cinema. London ; New York: Routledge, 1993. Pàg. 118-205.

- The Golden age of french cinema. En Lanzoni, Rémi Fournier. French cinema: from its beginnings to the present. New York ; London: Continuum, 2002. Pàg. 53-102.

- Guillaume-Grimaud, Geneviève. Le Cinéma du Front Populaire. Paris: Lherminier, 1986.

- Lagny, Michèle. Générique des années 30. Vincennes: Presses Universitaires de Vincennes, 1986.

- Martin, John W. The Golden age of french cinema: 1929-1939. Boston: Twayne, 1983.

- Réalisme poétique. En Maillot, Pierre. Le Cinéma français de Renoir à Godard. Paris: MA Éditions, cop. 1988. Pàg. 252-257.

- Le Realisme Poétique. En Mitry, Jean. Histoire du cinéma: art et industrie. Vol. 4. Paris: Éditions Universitaires, cop. 1967-1980. Pàg. 325-353.

- El Realismo poético francés. En Sadoul, Georges. Historia del cine mundial. Mexico [etc.]: Siglo XXI de España Editores, 1977. Pàg. 245-268.

- Le Temps des cerises. En Billard, Pierre. L'Âge classique du cinéma français: du cinéma parlant à la Nouvelle Vague. [Paris]: Flammarion, 1995. Pàg. 243-318.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema