Transatlantic

William K. Howard, nascut el 1899 a Ohio, i jurista de professió, va començar la seva marxa en la indústria del cinema com a gerent de vendes dels estudis Vitagraph. Tenia solament vint-i-dos anys quan va dirigir la seva primera pel·lícula, Get your man, que seria el punt de partida d'una prolífica (encara que no gaire coneguda) filmografia, arribant a realitzar entre dues o tres pel·lícules per any durant el període de 1920 a 1930.

Resulta curiós que W. K. Howard hagi passat tan desapercebut tot i que, almenys tres de les seves obres més importants hagin donat prova de ser títols precursors, posant en joc estructures narratives innovadores i tractaments estilístics que, no obstant això, van fer història sota el nom d'altres autors com Orson Welles o Edmund Goulding. Si, per exemple, a la seva obra White Gold de 1927 es poden reconèixer trets neorealistes, a The Power and the Glory, film de 1933 amb guió de Preston Sturges, l'ús de constants flashbacks per tal de reconstruir els secrets de la vida d'un magnat americà recentment mort, recorda inevitablement a l'estructura que vuit anys més tard aconseguiria la seva expressió més plena a Citizen Kane (Orson Welles, 1941). De la mateixa manera, Transatlantic, la pel·lícula que mostrem en aquesta sessió, ha sigut descrita en diverses ocasions com la versió aquàtica de Grand Hotel (Edmund Goulding, 1932), mítica adaptació de l'obra de Vicky Baum, amb Greta Garbo i John Barrymore. Al film de Goulding, les diferents històries paral·leles acaben connectades per un mateix espai de grans dimensions, un artefacte narratiu que ja, un any abans, havia estat el centre de la posada en escena a Transatlantic.

Aquí les cabines, els ponts, les passarel·les i el luxe dels salons dansen una veritable coreografia. La càmera es fon amb l'espai per connectar els personatges al micromon del creuer. En l'ús dels fons i els plans seqüència destaca el pols de James Wong Howe, l'històric director de fotografia xinès amb més de 130 títols a la seva carrera i que deu anys abans que Gregg Toland en el film de Welles, ja estava esprement les possibilitats estètiques i narratives de la profunditat de camp en aquesta travessia marítima. A Transatlantic es reconeixen certes pulsions experimentals de K. Howard, qui ha reconegut la forta influència en els seus films de l'obra de F.W. Murnau. Així, l'atmosfera de clarobscurs que subsumeix les imatges revela amb tota evidència el llegat d'un expressionisme alemany que Howard aconsegueix camuflar en el to objetivista i pseudo-noir del film. El trontoll de l'embarcació servirà d'excusa perquè les ombres s'agitin i la intricada arquitectura d'escales i passadissos donarà lloc a interessants transicions i jocs òptics. El creuer i la trama de Transatlantic es converteixen, així, en l'escenari idoni on poder justificar l'exploració dinàmica del ritme i de la càmera, veritable passatger mòbil d'aquesta pel·lícula oblidada. Avui, gràcies a la Filmoteca podem assistir a la restauració d'un clàssic.

Mario Barranco (Universitat Pompeu Fabra)