Dossier Film (INCLUDED AT Dossier didàctic)
Senderos de gloria tracta d’un exèrcit pertorbat per un esdeveniment aberrant: un general dóna als seus homes l’ordre d’atacar un turó inconquerible. Prohibida a França per considerar-se un insult a l’exèrcit, la pel•lícula es va haver de filmar a Munic. Tampoc es va poder estrenar a Bèlgica –on alguns grups veterans la van fer retirar de les sales-, ni a Espanya ni a Suïssa ni a Israel, països vinculats a França per acords de censura recíprocs. A Espanya no es va estrenar fins l’octubre de 1986.
Kubrick va confessar un cop a Michel Ciment que preferia les adaptacions als guions originals per la forta impressió que deixa la primera lectura d’un llibre. “Aquesta primera impressió és el més preciós que tenim, el punt de comparació de que disposem a mesura que avança el treball”. Això podria explicar allò que incomoda alguns admiradors de Senderos de gloria: la ingenuïtat sense artifici d’una pel•lícula que és “un crit del cor” contra la injustícia. Si el que deia Kubrick era veritat, la pel•lícula és una transposició fidel de la impressió que li va deixar el llibre en la seva primera lectura, quan tenia catorze anys.
Krohn, Bill. Stanley Kubrick. [Madrid]: Diario El País, cop. 2007.
Batxillerat/CF
Aquest mes el dossier didàctic està elaborat en col·laboració amb l’Olimpíada de Filosofia de Catalunya. És per això que trobareu una primera part amb propostes per a treballar diferents aspectes cinematogràfics del film elaborada per la Filmoteca de Catalunya, i una segona part per a treballar la pel·lícula des d’un punt de vista filosòfic elaborada per Damián Cerezuela Frías, professor de filosofia de secundària.
A Senderos de gloria ens trobem amb dos escenaris principals: un és les trinxeres i l’altre el castell dels oficials. Observeu quins recursos estilístics i narratius utilitza Kubrick per a mostrar-nos els dos mons. Els plans de les trinxeres transmeten claustrofòbia, els soldats estan amuntegats i bruts de fang; mentre que al castell veiem els oficials amb un vestuari impol·lut i en espais amplis. La il·luminació i els moviments de càmera també subratllen aquestes diferències.
«I si suposéssim que llavors hi havia entre ells honors, lloances i privilegis per a qui discernís amb més agudesa els objectes que passaven i recordés millor quins solien anar al davant, darrere o plegats, i a partir d’aquí predigués amb més destresa l’objecte que estava a punt d’arribar, ¿creus que els desitjaria i que envejaria, d’entre aquells homes, els que eren honorats i tenien poder, o bé, més aviat, li passaria allò d’Homer i desitjaria fortament «treballar de pagès a sou a casa d’un altre home sense heretat» i patir qualsevol altra cosa que no pas afigurar-se aquells objectes i viure d’aquella manera?»
Plató, la República
Groucho Marx afirma «No desitjo pertànyer a cap club que accepti com a soci algú com jo». Creus que podria ser una afirmació pròpia d’un existencialista? I del coronel Dax? L’autenticitat implica mantenir sempre les mateixes conviccions? Per què?
Els existencialistes defensen que som el que fem amb allò que s’ha fet de nosaltres. La qüestió no és tant poder elegir com elegir poder. El món és per a cada persona un producte de l’actitud amb què s’apropa i se l’apropia. El més important, `per tant, és la forma com decidim respondre les situacions en què ens trobem llançats.
Dax cita Samuel Johnson: "El patriotisme és l'últim refugi d'un canalla". Mireu l’escena
Sembla que l’autor, segons el seu biògraf James Boswell, "no es referia al veritable i generós amor pel nostre país, sinó a aquest fals patriotisme que tants, en tota època i en tot lloc, han exhibit per ocultar els seus propis interessos".
Übermensch: l'etern retorn i l’amor fati.
«El pes més greu. I si un dia, o una nit, un dimoni llisqués en la teva més solitària solitud i et digués: “aquesta vida, així com ara la vius i l’has viscut, hauràs de viure-la un altre cop i innumerables cops més; i no hi haurà pas res de nou, sinó que cada dolor i cada plaer i cada pensament i sospir i tot allò inefablement petit i gran de la teva vida ha de tornar a tu, i tot en el mateix ordre i successió, i també aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge de l’existència tornarà sempre a invertir-se, i tu amb ell, gra de pols de la pols”. ¿Que potser no cauries a terra i faries xerrotejar les dents i maldiries al dimoni que et parla d’aquesta manera?, ¿o potser has viscut algun cop un prodigiós instant en què li haguessis respost: “ets un déu i mai no havia escoltat res tan diví!”. Si aquest pensament adquirís poder sobre tu, et transformaria, a tu, tal com ets, i potser t’aniquilaria; ¡la pregunta, respecte de tot i de cada cosa: “ho vols altre cop i innumerables cops més?” rauria sobre el teu actuar com el més greu de tots els pesos! O millor dit: ¿com hauries de reconciliar-te amb tu mateix i amb la vida per no demanar res més que aquesta última, eterna rúbrica i confirmació?»
Nietzsche: Gaia ciència
No ens entretindrem a comentar totes les possibles interpretacions sobre l’etern retorn nietzschià. Anirem a la que ens sembla més convincent i potent, l’etern retorn com a proposta ètica per viure una vida autèntica. De fet, tota la filosofia de Nietzsche es pot veure en el fons com una ètica, un conjunt de reflexions que té com a objectiu últim promoure un determinat ethos o manera d'estar al món.
D’alguna manera Nietzsche ens ve a dir que cal aspirar a viure de tal forma que vulguis l’etern retorn de tots i cadascú dels moments de la teva vida. Cal rebutjar les petites covardies i mandres que infesten la vida diària. L'etern retorn promou una voluntat que no es refugia en cap excusa. Sense oferir cap contingut, aquesta mena d’imperatiu, l’únic que prohibeix és voler a mig gas.
Nietzsche promou l'amor fati o amor al destí (fatum, en llatí), és a dir, voler que tot sigui tal com és: «No voler que res sigui diferent ni en el passat ni el futur ni per tota l'eternitat». És la fórmula de la grandesa d’una persona, la que ens serveix per detectar un autèntic superhome.
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
Durant la Primera Guerra Mundial, un coronel francès rep una ordre suïcida dels seus superiors. El fracàs de la missió comporta l’execució de tres soldats innocents elegits a l’atzar. Kubrick dirigeix tota la seva càrrega crítica contra la jerarquia militar, en una denúncia que va ser prohibida durant anys per les censures de diversos països europeus.