Varieté

La decisió narrativa del film, que renuncia a plantejar cap intriga, no procedeix tant que Varieté sigui l’adaptació d'una novel·la preexistent de Felix Hollaender, com del fet que, en realitat, la seva cuirassa dramàtica sigui una derivació de l’anomenat Kammerspielfilm, aquells drames intimistes i tràgics, amb un rerefons de crítica social que tan bé representa la trilogia de Carl Mayer formada pels títols Scherben (Lupu Pick, 1921), Sylvester (Lupu Pick, 1924) i Der Letzte Mann (Fritz Lang, 1924).

La principal diferència de l’obra de Dupont amb aquesta tendència cinematogràfica és l’adopció d’un punt de vista molt determinat. Mayer com altres cultivadors del Kammerspielfilm buscaven l’al·legoria, la metàfora de la societat alemanya, el que els obligava a distanciar-se dels personatges, a mirar-los des d’enfora: però en aquest cas, l’espectador depèn absolutament de la mirada d’Emil Jannings, que mitjançant la seva esplèndida interpretació va crear una tipologia de personatge que repetiria, amb relatives diferències, en projectes posteriors com ara The Way of All Flesh (Victor Fleming, 1927) o la mítica Der Blaue Engel (Josef von Sternberg, 1930).

Així s’entenen detalls de caracterització de personatges com la primera aparició de Berta-Marie, embolicada amb una manta com si fos una verge, i maquillada i il·luminada per a dotar-la d’una innocència i una candidesa, com la mateixa història evidencia més endavant, no són més que una postura seductora; o el contrast que s’estableix entre la vulgaritat d'Huller, mal vestit i poc distingit en el seu tracte cap als altres, i l’elegància d’Artinelli, sempre impecable i d’exquisides maneres. D’aquí sorgeix, de fet, un dels detalls sexualment més perversos del film: Dupont suggereix que la primera trobada carnal entre els personatges de Ward i De Putti és forçat pel primer, que no resulta tan cavallerós al llit com a la seva vida social, que és allò que atrau la dona, acostumada a les atencions desinteressades de la seva parella.

Aquesta hipocresia que representen Berta-Marie i Artinelli és, de fet, l’objectiu principal del cinisme de Dupont, que no dubta en, sempre en segon pla, amb certa discreció, desenvolupar un discurs molt crític amb la societat alemanya. No només és que, durant el metratge, equipari el públic llardós i ebri que va als espectacles de fira en els que comença a treballar Huller amb l’elegant elit alemanya que gaudeix dels seus espectacles de circ posteriors –malgrat que els segons aparentin ser més fins, com el personatge de Ward, en realitat estan igual d’àvids d’emocions i, en fi, carnassa, amb la que allunyar-se una mica de la seva grisa realitat-, sinó que també reprèn aquells que, sabedors que el protagonista del film està sent enganyat, prefereix riure-se’n a les seves esquenes i prendre-li el pèl en lloc d’avisar de què és el que està passant. Així doncs, la decisió final de Jannings no és solament una forma d’exigir una certa reparació personal, sinó també un cop de puny sobre la taula d’un entorn social cínic i desagradable.

Alarcón, Tonio L. Varieté: el demonio de los celos. “Dirigido por”, núm. 419 (feb. 2012), pàg. 62-63.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Alarcón, Tonio L. Varieté: el demonio de los celos. “Dirigido por”, núm. 419 (feb. 2012), pàg. 62-63.
• Brandlmeier, Thomas. Fragmenting the space: on E.A. Dupont’s Varieté. En Expressionist film: new perspectives. Dietrich Scheunemann (ed.). Rochester, NY: Camden House, 2003. Pàg. 211-232.
• Luft, Herbert G. [Varieté]. En  Anthologie du cinéma: VI. Paris: L'Avant-Scène, 1971. Pàg. 173-181.
• El Ojo de la cámara en E.A. Dupont. En Eisner, Lotte H. La Pantalla demoníaca. Madrid: Cátedra, 1988. Pàg. 187-193.
• Los Signos del cambio. En Sánchez-Biosca, Vicente. Sombras de Weimar: contribución a la historia del cine alemán : 1918-1933. Madrid: Verdoux, 1990. pàg. 167-173.
• [Varieté]. En Kracauer, Siegfried. De Caligari a Hitler. Barcelona: Paidós, 1985. Pàg. 149-153.
• Varieté. En Kardish, Laurence. Weimar cinema, 1919-1933: daydreams and nightmares. New York: MOMA, cop. 2010. Pàg. 106-107.
• Varieté. En Vingt ans de cinema allemand 1913-1933. Jean-Loup Passek (ed.). [Paris]: Centre National d'Art et de Culture Georges Pompidou, DL 1978. Pàg. 67-68.