Atlantis

Atlantis va ser filmada en 1913 i va ser denominada film d’autor –una iniciativa que pretenia fer créixer la reputació de les pel·lícules i educar els espectadors. Mitjançant la filial de Nordisk Film a Berlin, es va signar un contracte amb l’escriptor alemany Gerhard Hauptmann, qui va escriure a 1912 una novel.la sobre l’enfonsament d’un vaixell de vapor a l’Oceà Atlàntic. Unes setmanes després el Titanic s’enfonsà. A finals d’aquell any, Hauptmann va guanyar el premi Nobel de literatura per la seva profètica obra.

L’adaptació de l’obra Atlantis era una gran tasca, principalment perquè Hauptmann havia posat la condició que la novel·la fos adaptada de la manera més fidedigna. Es van suprimir les aturades de rodatge, especialment durant la realització de la catàstrofe, Ole Olsen [el fundador de Nordisk Film] es va assegurar que hi hagués prou cobertura de diaris i revistes durant el viatge. Es van publicar detallats articles a diaris anglesos, danesos i alemanys sobre la filmació de l’enfonsament, a la badia de Koge, on els extres en ramat es llançaven cap a una mort segura des de la barana de la nau i flotaven al voltant del vaixell gràcies als salvavides amagats sota els seus vestits.

A mode d’avançament publicitari, la premsa no s’oblidava a recordar l’excessiu cost de producció d’aquest film. Malgrat la gran inversió, Atlantis, estrenada al Nadal de 1913, va tenir un èxit discret. Era massa llarga –a prop dels 2.500 metres amb intertítols, que són més de dues hores de projecció i més enllà d’això, l’argument es feia interminable. Però molts distribuïdors havien comprat la pel·lícula amb anterioritat sense veure-la, el film es va vendre bé arreu –sobre les 122 còpies. Per altra banda, el projecte sencer és un testimoni –un altre cop­ de l’atreviment i l’ambició d'Ole Olsen. Atlantis va ser probablement una peça més d’un gran trencaclosques de com era d’important la consolidació del mercat alemany per a Nordisk Film. A Alemanya, Atlantis va tenir un gran èxit, gràcies a la gran popularitat de l’escriptor alemany, i això va ser important per Ole Olsen que necessitava prestigi i reputació comercial per expandir els seus negocis a Alemanya, on comprava cinemes i adquiria drets de distribució de films produïts per productores alemanyes.

Un altre mercat important era el rus, on Nordisk Film és va començar a posicionar sobre 1911. Els russos embogiren amb els films danesos, però els hi van demanar canviar la seva experiència fílmica: ells volien que les pel·lícules tinguessin finals tristos i tràgics. Va ser aleshores quan es van començar a fer diferents finals per les pel.lícules com en el cas de Dodsangstens Maskespil (Fire at Sea, E. Schnedler­Sorensen, 1912), la mateixa Atlantis, Evangeliemandens Liv (The Candle and the Moth, 1915) (que també tingué un altre final pel mercat suec) i En Fare for Samfundet (Love the Conqueror, Robert Dinesen, 1918).

100 years of Nordisk Film. Lisbeth Richter Larsen, Dan Nissen (ed.). Copenhagen: Danish Film Institute, cop. 2006.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• 100 years of Nordisk Film. Lisbeth Richter Larsen, Dan Nissen (ed.). Copenhagen: Danish Film Institute, cop. 2006.
• Atlantis (DVD). [Copenhagen]: Det Danske Filminstitut, cop. 2006.
• Christensen, Thomas C. Restoration of Danish silent films ­ in colour. "Film History", vol. 21, núm. 1 (2009), pàg. 61-­66.
• Hauptmann, Gerhart. Atlantis. En Schiave bianche allo specchio : le origini del cinema in Scandinavia: 1896-1918. Paolo Cherchi Usai (ed.). Pordenone: Studio Tesi, 1986. Pàg. 169-180.
• Mottram, Ron. The Danish cinema before Dreyer. Metuchen ; London : Scarecrow, 1988. Pàg. 156-161.