Katinka Faragó

Katinka Faragó sovint ha estat anomenada “la mà dreta de Bergman”. Com a script, directora de producció i productora, ha treballat a la indústria cinematogràfica sueca al llarg de més de 60 anys. Als 17 anys va començar a treballar amb Bergman, i la seva relació laboral es va allargar durant més de 30 anys. Va ser Faragó qui va assegurar, en la seva funció d’script, la continuïtat en els rodatges de clàssics com Smultronstället (1957), Det sjunde inseglet (1957) o Nattvardsgästerna (1963). Més tard va treballar com a directora de producció a la pròpia productora de Bergman, Cinematograph.

Katerina Faragó va néixer el 16 de desembre de 1936 a Viena, Àustria, on els seus pares, hongaresos, vivien com a refugiats. A l’inici de la Segona Guerra Mundial, la seva família es va traslladar de nou i el 1940, finalment, es va instal·lar a Suècia. El pare de Katinka, Alexander Faragó, autor i guionista, va escriure el guió de la sèrie de films suecs Loffe. Als 13 anys Katinka va ser al rodatge de Loffe blir polis, amb la missió de tenir cura del gos del protagonista Elof Ahrle, i tot seguit la van contractar com a noia de continuïtat per al rodatge de The Road to Klockrike de Harry Martinson. En diverses entrevistes ha descrit les condicions de treball de les dones en la indústria cinematogràfica d’aquell moment, recordant: “Quan vaig començar com a noia de continuïtat, una col·lega més gran em va donar aquest consell: mai aprenguis taquigrafia, o acabaràs treballant com a secretària d’algun home.” 

Dos anys més tard, el mateix dia que es va graduar en una escola femenina, li van dir que aquell estiu treballaria amb Ingmar Bergman. Ningú més estava disposat a acceptar la feina i, per tant, es va veure literalment obligada a fer-ho ella. Tenia 17 anys i la pel·lícula en qüestió era Sueños. Abans de trobar-se amb el director per primera vegada, li van donar les següents ordres estrictes: “Si et mira, torna-li la mirada. Si t’escup, torna-t’hi.”

Faragó ha comentat en diverses entrevistes que tothom tenia por de Bergman llavors: “Tenia una reputació sorprenent com a director, esclatava en enrabiades i es mostrava extremadament difícil per treballar-hi. Afortunadament, es va anar tranquil·litzant amb els anys. Evidentment era una qüestió de confiança, i ell sabia que jo mai no li fallaria. A l’Ingmar li agraden les dones. Les entén millor que als homes i reconeix el seu potencial. Aquest fet és evident en les seves pel·lícules.

Després de Kvinnodröm (1955), Faragó va acompanyar Bergman al Swedish Film Industry per a la producció de Sonrisas de una noche de verano, i s’hi va mantenir durant 10 anys rodant amb Bergman. “Llavors no hi havia televisió i per tant es feien moltes pel·lícules. Els estius eren absolutament caòtics”, explica. En total, Faragó va treballar amb i per a Bergman durant 30 anys, gairebé 40 si comptem Söndagsbarn (1992), amb guió de Bergman i dirigida pel seu fill Daniel Bergman.

Faragó ha descrit els rodatges de Trollflöjten (1975) i Fanny och Alexander (1982) com les dues produccions més felices de Bergman. A La flauta màgica va tenir l’oportunitat de treballar amb intèrprets del món de l’òpera. Tot i això, la seva feina d’script no era gens senzilla: era problemàtic l’editatge de la música de Mozart i per als intèrprets, que no estaven acostumats als rodatges, era difícil reprendre les escenes amb continuïtat. Durant el rodatge de La flauta màgica va realitzar un making of que va titular Tystnad, tagning Trollflöjten, (Llums, càmera, acció... La flauta màgica), juntament amb el seu marit, el productor del film, Måns Reuterswärd. Aquest va ser el seu darrer treball com a script, ja que a partir de llavors va acceptar la feina de direcció de producció en la companyia de Bergman, Cinematograph. Fanny och Alexander va ser la producció més llarga que Bergman i Faragó van emprendre plegats; només la pre-producció ja els va ocupar un any sencer. El film va guanyar quatre Oscars, inclòs el de millor pel·lícula de parla no anglesa.

El següent gran projecte de Faragó’s va ser el 1985, quan va treballar com a directora de producció d'Offret (1986) d’Andrei Tarkovski, que es va rodar a l’illa sueca de Gotland. El mateix any va començar a treballar com a cap de producció al Swedish Film Institute, càrrec que va ocupar fins al 1990, quan va acceptar la mateixa funció a la productora sueca Sandrew. Al llarg dels anys 90 va treballar amb directors suecs tan reconeguts com Kjell-Åke Andersson i Daniel Alfredson.

La primavera de 2008 Faragó va publicar el llibre, Katinka och regissörerna – 125 filmer och 55 år bakom kameran (Katinka i els directors – 125 films i 55 anys darrera la càmera), escrit amb Birgitta Kristoffersson, només disponible en suec.

El 2017 Katinka Faragó va rebre el guardó en reconeixement a tota la seva carrera als premis Guldbagge de Suècia.

Font: Fundació Ingmar Bergman