Ai no korida

Ai No Korida va arribar a les cartelleres cinematogràfiques en un moment en què el cinema d’art i assaig havia polvoritzat totes les cauteles morals prèvies a l’esclat revolucionari del 68. Walerian Borowczyk s’havia aplicat a imprimir d’ironia surrealista els seus picards contes eròtics, Dusan Makavejev va portar les teories de Wilhelm Reich a un reconfortant corrent de provocació fílmica, Marco Ferreri i Luis Buñuel van explorar tots els fantasmes de la decadència burgesa en clau sexual, Liliana Cavani es va permetre empolvorar de prestigi cultural la part calenta de las SS, Bernardo Bertolucci va rodejar d’alambinats moviments de càmera i sofisticats cromatismes el morbós catàleg de trobades sexuals d’Ultimo tango a Parigi (1972) i Pasolini va sembrar en la seva trilogia de la vida un lluminós evangeli de la genialitat pre-industrial, abans de recelar de l’efecte pervers que va exercir sobre la sempre interessada burgesia, i va dur a terme amb Salò o le 120 giornate di Sodoma (1975), el màxim al·legat cinematogràfic contra el confort banal de la nostra moderna mirada voyeurista.

En aquest feliç moment d’apertura, Ai no Korida –que bevia també, no ho oblidem, de la mateixa tradició nipona del pinku eiga– es va presentar al festival de Cannes de 1976 com una superació (Salò a part, i per altres motius) de tot l’exercitat fins al moment. Encara que l’erotisme pugui trobar-se al cinema del mateix Oshima des dels inicis de la seva filmografia, Ai no Korida, proposa un salt endavant que no és comparable a res. 

El film d’Oshima constitueix, en certa manera,  una mena de certificat de clausura de l’itinerari rocambolesc d’invocació fílmica de la sexualitat que havien obert les pel·lícules del cinema modern en els anys immediatament posteriors al 68. Efectivament, la pel·lícula constituïa un discurs paradoxal d’afirmació lliure, i advertència subtil que ja no seria possible seguir avançant per aquells camins. Si tot podia ser visualitzat –i a més amb una naturalitat gairebé candorosa– l’exigència transgressora quedava satisfeta fins a estar-ne fart de manera involuntària. És cert que la presència de la mort, al final del camí, podria fer pensar en una mena de remake oriental d’Ultimo tango a Parigi, com si el film assumís el patró, moralista al cap i a la fi, del preu que Thanatos es cobra sobre Eros sempre que es vol viure una experiència radical en els abismes de la sexualitat. Però aquest retrocés ontològic, que vertebrarà, sens dubte, la immediatament posterior Ai no borei (Nagisa Oshima, 1978), està del tot relativitzat a Ai no Korida, des del moment en què la mort s’exercita no només com un bé desitjat, sinó com el màxim espai de plaer que exigeix l’expansió il·limitada dels ritus eròtics.

Els dos imperis d’Oshima revisen, doncs, el motiu de la mort com a culminació inevitable i fins i tot desitjada de l’amor passional, en la línia que Occident se sap de memòria des de Tristany i Isolda, però entre tots dos films es crea una disjuntiva radical: a la mort com a victòria –consigna revolucionària d’Ai no Korida–, s’oposa la mort com a expiació a Ai no Borei. Thanatos apareix, en el segon film, com el fantasma –literal, ja que l’espectre del marit assassinat s’interposa en l’evolució a nivell passional de la parella– que culpabilitza qualsevol acció transgressora en el camí del plaer. De la sensualitat feliç del primer film, Oshima evoluciona cap a la passió com a patiment, passió fins i tot cristològicament: els cossos fuetejats de Seki (Kazuko Yoshiyuki) i Toyoji (Tatsuya Fuji) constitueixen a Ai no Borei una imatge punitiva que no té res a veure amb la impertorbable assumpció dels dons de Thanatos a Ai no Korida.

Nagisa Oshima. Quim Casas, Ana Cristina Iriarte (coord.)Donostia-San Sebastián: Donostia Zinemaldia-Festival de Cine San Sebastian; Madrid: Filmoteca Española, 2013.
 

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Arecco, Sergio. Nagisa Oshima. Firenze: La nuova Italia, 1979.
• Benayoun, Robert. La spirale de l'absolu (sur 'L'empire des sens'). “Positif”, núm. 181 (mai 1976), pàg. 47-48.
• Bonitzer, Pascal. L'essence du pire (L'empire des sens). “Cahiers du Cinéma”, núm. 270 (sept.-oct. 1976), pàg. 48-52.
• Danvers, Louis; Tatum, Charles. Nagisa Oshima. Paris: Cahiers du cinéma, cop. 1986.
• El imperio de los sentidos (Ai no Korida)(DVD). L'Hospitalet de Llobregat : Filmax, DL 2008.
• Ferrario, Davide. L'impero dei sensi. “Cineforum”, Vol. L, núm. 500 (dic. 2010), pàg. 21.
• Freixas, Ramón. Sexo comprometido: a propósito de Borowczyck y Oshima. “Dirigido por”, núm. 382  (oct. 2008), pàg. 84-87.
• McCormick, R. In the realm of the senses. “Cineaste”, Vol. VII, núm. 4 (Winter 1976–1977), pàg. 32-34.
• Mellen, Joan. In the realm of senses. London: British Film Institute, 2004.
• Nagisa Oshima. Pesaro: 7ª Mostra Internazionale del Nuovo Cinema, 1971.
• Nagisa Oshima. Quim Casas, Ana Cristina Iriarte (coord.)Donostia-San Sebastián: Donostia Zinemaldia-Festival de Cine San Sebastian; Madrid: Filmoteca Española, 2013.
• Niogret, Hubert. Entretien avec Nagisa Oshima. “Positif”, núm. 181 (mai 1976), pàg. 49-53.
• Oshima, Nagisa. Le drapeau de l'eros flotte dans les cieux. “Cahiers du Cinéma”, núm. 309 (mars 1980), pàg. 9-12.
• Oshima, Nagisa. L'Empire de la passion. “Cahiers du Cinéma”, núm. 288 (mai 1978), pàg. 69.
• Polan, Dana. Politics as process in three films by Nagisa Oshima. “Film Criticism”, Vol. XI, Iss. 1-2 (Fall-Winter 1986-1987), pàg. 66-74.
• Silverman, Michael. L'empire des sens. “Film Quarterly”, vol. XXX, núm. 2 (Winter 1976-1977), pàg. 58-61.
• Turim, Maureen. The Films of Oshima Nagisa: images of a japanese iconoclast. Berkeley [etc.]: University of California Press, cop. 1998.