Dossier Film (INCLUDED AT Cinema contemporani)
Werckmeister Harmóniak
Fitxa tècnica
La crítica diu
Uns quants homes orfes de qualsevol utopia decideixen representar la teoria del moviment dels astres que els ha revelat un “idiota”. L’humil bar que els empara es transforma en un teatre d’operacions: taules i cadires es retiren dels seus llocs habituals per generar un espai nou, buit, il·luminat per una làmpada que penja d’un cable. La pobra gent rodeja al “director” de l’obra en semicercle, en atenta i respectuosa espera de les seves indicacions. “Mostra’ns l’espectacle, János”. “Ensenya’ns-el”. En breus es faran sol, terra i lluna i deixaran, durant escassos 11 minuts, de fer allò que fan quotidianament, de ser allò que cada un d’ells s’espera que siguin.
A partir d’aquell instant, rebel·laran els seus cossos en transportar-los a un altre espai i un altre temps, per a experimentar el “significat de la immortalitat”. És el temps i l’espai, assegura János Valuska (Lars Rudolph), el carter del poble, on “reina el buit infinit”. Aquí, el silenci és total i l’obscuritat, absoluta. Tot està en harmonia. Tot està en pau.
En la primera escena de Werckmeister hármoniák (Béla Tarr, 2000), Tarr sembla oferir-nos un gest surrealista. János estimula als estúpids del poble a viure una experiència absurda, digna d’un carnaval en el qual s’invertiran les jerarquies i els esparracats seran cossos celestes. Però mentre el surrealisme intenta experimentar l’inassequible a fi que les forces de l’inconscient es revoltin contra els valors que constrenyen a la vida ordinària, la insòlita vivència dels concurrents al bar no remet a un “altre” ordre soterrat per la consciència: simplement posen en acte –aquí i ara– els moviments requerits per la representació “teatral”.
No veiem minúsculs i estranys organismes colorits, pipes que no són pipes o locomotores que irrompen les llars de llenya, com en les pintures de Miró o Magritte, ni aparicions del “meravellós”, com en el joc de creació col·lectiva dels “cadàvers exquisits” (en els que cada participant fa la seva aportació escrita sense conèixer l’aportació prèvia de la resta), o la tècnica del frottage (que fa emergir que una moneda oculta a l’ull, en col·locar un paper sobre aquella moneda i fregar-lo amb un llapis). Veiem la superfície rotunda i primària de les coses que es veuen cada dia, sense rastre de juxtaposicions surrealistes. I si el surrealisme s’enfronta a la pedagogia imposada per les acadèmies oficials, a un “sistema de l’art”, en aquesta escena ningú s’oposa a cap sistema. No hi ha enemic. No hi ha burla, parodia ni ironia. I ni molt menys, odi.
“Tu seràs el sol”, “tu seràs la terra”, “tu seràs la lluna”, indica János. L’homenet-sol mou els palmells de les seves mans per a “fer” la resplendor del foc. L’homenet-terra gira sobre si mateix i al voltant del sol, amb moviments maldestres i inexactes. L’homenet-lluna ha d’espavilar-se, ha de girar al voltant de la terra que busca la calor del sol. Aquests homenets del subsòl (tant del subsòl com els antiherois de Dostoievski) estan jugant a representar el desplaçament dels astres.
Béla Tarr: ¿qué hiciste mientras esperabas? Mariel Manrique (coord.). Santander: Shangrila, 2016.
Bibliografia
Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema
- Béla Tarr (DVD). Madrid: Avalon, cop. 2006.
- Béla Tarr: ¿qué hiciste mientras esperabas? Mariel Manrique (coord.). Santander: Shangrila, 2016.
- Çağlayan, Emre. The invisible catastrophe: lingering movement and duration in Werckmeister harmonies. “CineAction”, núm. 85 (2011), pàg. 15-21.
- Elley, Derek. Magyar maverick's moving meditation. "Variety", vol. CCCLXXIX, núm. 3 (June 5, 2000), pàg. 20,23.
- Grosoli, Marco. Armonie contro il giorno: il cinema di Béla Tarr. Bologna: Bébert, 2015
- Les harmonies Werckmeister. “Avant-Scène Cinéma”, núm. 588 (dec. 2011), pàg. 2-61.
- Madeline, Emmanuelle. Les Harmonies Werckmeister: un monde au bord de la catastrophe. “Positif”, núm. 504 (févr. 2003), pàg. 46-47.
- Malausa, Vincent. Les naufragés de l'idéal. “Cahiers du Cinéma”, núm. 576 (févr. 2003), pàg. 80-81.
- Navarro, Antonio José. (Re)Descubriendo a Béla Tarr. “Dirigido por”, núm. 365 (mar. 2007), pàg. 68-69.
- Rancière, Jacques. Béla Tarr, después del final. Buenos Aires: El Cuenco de Plata, cop. 2013.
- Richou, Pascal. Béla Tarr, le cosmos sinon rien. “Cahiers du Cinéma”, núm. 547 (juin 2000), pàg. 31.
- Romney, Jonathan. Outside the whale. “Sight & Sound”, vol. XIII, núm. 4 (Apr. 2003), pàg. 32-33, 56.
Béla Tarr és un dels grans creadors de la història del cinema, un d'aquells titans que han estat capaços de fusionar una gran forma amb un gran contingut i creure i fer-nos creure que el cinema es feia per enfrontar-se amb els grans reptes que confronten l'home amb el cosmos, el micro i el macrocosmos, seguint les petjades que havien deixat directors com Miklós Jancsó, Andrei Tarkovski o Theo Angelópulos.
Particularment, recordo la primera vegada que vaig veure un pla de Béla Tarr amb una claredat com la que mai he retingut amb cap altre cineasta. Va ser l'any 2002: a Tessalònica li dedicaven una retrospectiva i la primera pel·lícula que vaig veure va ser La condena (1988). El pla durava uns tres minuts i mig i es veien unes vagonetes penjant d'uns cables que anaven i venien transportant minerals. En aquell primer pla, tot i que llavors no ho podia saber, estava contingut tot el cinema de Béla Tarr, de la mateixa manera que a una gota d'aigua es pot arribar a veure tot l'oceà.
Aquella pel·lícula ja contenia elements identificadors de la resta de la trajectòria del cineasta: el pla seqüència que incorporarà, a partir d'ara, com la principal marca formal de la seva posada en escena; el moviment, gairebé imperceptible, però que es va carregant com es carrega una tempesta; una atmosfera de final d'època difícil de definir, on els personatges esperen, no se sap massa el què però alguna cosa que els rescati d'una abúlia que sembla estendre's com una epidèmia; personatges d'estirp becketiana en un paisatge en descomposició que es dilata a través de l'estesa plana hongaresa dominada pel vent, la pluja i la boira.
Tot això ho podem trobar també a Werckmeister Harmóniak (2000). Juntament amb un nou element cabdal per a la transformació de la filmografia de Bela Tarr després d'Almanac de Tardor (1985): l'aparició del novel·lista László Krasznahorkai. La trobada entre tots dos ha desencadenat una de les simbiosis més fructíferes entre cinema i literatura del cinema modern.
Pere Alberó (Escola de Cinema de Barcelona)