Look Back in Anger

En l’inici del seu primer llargmetratge, Tony Richardson rebutja l’arma amb la qual l’autor de l’obra de teatre en què es basa Look Back in Anger, John Osborne, va assaltar els escenaris anglesos tres anys abans, en un muntatge dirigit pel mateix Richardson: la paraula, provocativa, que l’angry young man per antonomàsia, Jimmy Porter (Richard Burton), descarregava sobre el seu entorn i, en especial, sobre Alison (Mary Ure), la seva dona, i Helena (Claire Bloom), la seva amant.

Jimmy és un rebel. O més ben dit, li manca una perspectiva global que li descobreixi les causes profundes de la seva rebel·lia. En l’obra d’Osborne, subjecta a formalismes teatrals antics, que arrossegaven les seves intencions, l’aparició del jove era equiparable a un gos rabiós en un drama de Terence Rattigan: la seva ira reverberava en els murs d’un constructe cultural capaç d’esmorteir fins i tot els bords. Richardson, en canvi, per a fer de Jimmy una figura més benigna, i perquè en un traspàs de l’escenari al cinema el personatge ha començat a tenir confiança en si mateix, a percebre que no li convé ser definit únicament per la còlera, ens presenta a Jimmy en un local nocturn: cervesa, ball, tabac i una música de trompeta impetuosa i dolorosa a càrrec del mateix jove, amb la qual sap expressar allò que més tard seran tan sols balbucejos furibunds quan se li pregunti què espera d’una vida que ha guardat per a ell les seves ofenses a l’orfandat, una educació superior que menysprea i la seva adscripció sadomasoquista a la classe treballadora: “Tot. Res”.

Aquesta primera escena es prorroga en els carrers de Derby. En el seu camí a casa, Jimmy passa pel costat d’un dispensari del Servei Nacional de Salut. Un èxit col·lectiu indubtable, tot i que estrany en les seves inquietuds. Ve immediatament a la memòria el fals documental The Spirit of ’45 (Ken Loach, 2013), que contrastava l’ànim beatífic generalitzat, segons ell, en la Gran Bretanya posterior a la Segona Guerra Mundial, avocada sota la mà del laborista Clement Attle a l’Estat del Benestar, amb la diabòlica irrupció trenta anys més tard del neoliberalisme conservador encarnat per Margaret Tatcher.

Loach despatxava el trànsit entre una època i l’altra amb una el·lipsi que, per a l’espectador no sectari, deixava enlaire molts interrogants pel que fa a la fortalesa i credibilitat de les reformes socials iniciades en aquell país l’any 1945, els seus efectes durant tres dècades i el seu descrèdit a les portes dels anys vuitanta. Una ficció com Look Back in Anger, creada l’any 1959, evidencia les falsedats de la faula de Loach entorn del Mal com a força imprevista i arbitrària que arrasa sense esforç al Bé. El film de Richardson plasmava amb claredat en aquell any –que inaugurava, per cert, la presència de Tatcher a la Cambra dels Comuns-, la intranquil·litat d’un país que anava deixant enrere el racionament, el servei militar obligatori, el colonialisme i la reconstrucció, però que era incapaç tant de pal·liar el regust d’un passat imperial i classista, com d’articular per a la seva nova condició sociopolítica un retrat èpic capaç d’il·lusionar als set milions d’habitants que es trobaven en la vintena als quals els començava a ser insuficient el conformisme, l’apatia i el benestar volàtil de l’Era Atòmica.

La ira retrospectiva de classe que els paralitzava a tots, a Jimmy; i la seva consciència simultània que el futur al qual els llençava la societat del benestar i la cultura de masses exigia la seva emasculació –atrapats, tot i així, en un temps en el qual res havia canviat i tot era diferent-, van trobar un reflex espasmòdic a les imatges de Look Back in Anger. Els esforços de Richardson per anteposar a Jimmy la seva música i no la seva lletra, topen amb l’histrionisme de Richard Burton. La brusquedat del muntatge, amb les composicions expressionistes de nombroses plans. Les localitzacions i els decorats lletjos, amb l’atractiu físic dels protagonistes. Les pretensions naturalistes, amb els bells contrastos fotogràfics d’Oswald Morris. La recerca d’una veritat representativa, amb l’aura d’esdeveniment polèmic que trasllueixen certs diàlegs i situacions. Ens trobem, doncs, davant d’un testimoni esplèndid d’una època; però, així mateix, davant d’una ficció que, avui en dia, només funciona com a exemple de la dificultat de combinar, també en la pantalla, el que és vell amb el que és nou; com a esbós dissonant d’allò que estava per venir en l’àmbit de la British New Wave.

Salgado, Diego. Mirando hacia atrás con ira. Todo. Nada. “Dirigido Por”, núm. 450 (dic. 2014), pàg. 66.

Tota la documentació citada està disponible a la Biblioteca del Cinema

• Aguilera, Christian. Historia del cine británico. Madrid: T&B Editores, 2013.
• Friedman, Lester. British cinema and Thatcherism: fires were started. London: University College London, 1993.
• Garnett, Tay. Un Siècle de cinéma : portraits de cinéastes: raconté par 42 metteurs en scène du monde entier. Renens: 5 Continents: Hatier, 1981.
• Gray, Richard. Cinema in Britain: a history of cinema architecture. London: Lund Humphries Publishers, 2011.
• Hill, John. Sex, class and realism: British cinema 1956-1963. London: British Film Institute, 1986.
• Murphy, Robert. Sixties British cinema. London: British Film Institute, 1992.
• Richardson, Tony. Long distance runner: a memoir. London; Boston: Faber and Faber, 1993.
• Salgado, Diego. Mirando hacia atrás con ira. Todo. Nada. “Dirigido Por”, núm. 450, (dic. 2014), pàg. 66.
• Taylor, B. F. The British new wave: a certain tendency?. Manchester: Manchester University Press, 2006.
• Walker, Alexander. Hollywood, England: the british films industry in the sixties. London: Harrap, 1986.